Com que la gestió dels aeroports està tan centralitzada com quan va néixer, i hi continuarà després de la privatització, cal parlar de controladors espanyols. També s’ajusta a l’adjectiu el nivell de productivitat: a Espanya agrada treballar poc i viure bé, no per res és el país del pernil de Jabugo. És cert que, amb aquest personal que vigila els cels, la retribució no és gens espanyola: són els que cobren més d’Europa, que no deixa de tenir un mèrit. L’últim conveni el va firmar l’Alvarez Cascos, però com sempre, Zapatero va deixar fer fins que la crisi li va esclatar als morros.

Aquí comencen les suspicàcies. El ministre Blanco els va denunciar per assegurar-se les simpaties populars (dit en el sentit de poble), cosa que és hàbil i pertinent. A Espanya treballar poc i cobrar molt remet a oligarquia explotadora, des del XIX que la gent s’hi posa en contra. Molt bé, però el  decret era tan mal fet que els controladors van començar a plegar perquè no podien fer més hores. I es va fer un nou decret per aclarir, a les envistes del pontàs!, que ho havien llegit malament. El pitjor remei: els nois aquests van patir la plaga unànime d'estrès i se’n van anar en manada. Fins aquí normal, tot molt espanyol.

Però fixeu-vos que, tot espiant la premsa que no compro, m’assabento que la ministra Chacón ja tenia la tropa en prealerta abans que es manifestés l’estrès dels controladors. Que n’és, d’intuïtiva, la ministra. I primer me’ls posen tots sota jurisdicció militar –que no és el mateix que posar els militars a fer la feina, com es fa arreu- i després es declara l’estat d’alarma, que és cosa grossa. Que escolti qui hagi d’escoltar, per exemple els díscols catalans.

I després hi ha això que diuen els americans: wag the dog. Si estàs atrapat, fes una cosa insòlita. Zapatero ha deixat els aturats sense prestació i prepara la reforma de les pensions, però ningú no en parla. A veure si ara militaritzarà els jubilats! Tothom s’acostuma a la facilitat. Molt espanyol, tot plegat.