El president Obama comentava el passat setembre, sobre les propostes republicanes de renovar totes les retallades d’impostos del president Bush que expiren a final d’any, que “és la mateixa filosofia que ja vam provar durant la dècada que van governar –la mateixa filosofia que va portar al desastre: retallar més impostos als milionaris i retallar més normes per les corporacions”. Bé, encara no tenim data fixada, però no gaire més tard de la setmana que ve aquesta “filosofia” fallida i perversa ja lluirà el seu autògraf.

Finalment es mantenen totes les retallades durant dos anys. Al 2012 en tornarem a parlar. La discussió venia perquè Obama volia mantenir els tipus baixos només per les rendes inferiors a 250.000 dòlars l’any i els republicans preferien mantenir-les per tots els nivells de renda. L’argument que fan servir molts republicans (i alguns demòcrates), del tot repulsiu, és que apujar els impostos a les rendes altes alentiria l’activitat econòmica i en un moment de crisi no ens ho podem permetre. La idea, tan estesa fins i tot entre els republicans menys socialdemòcrates, que la distribució d’actius entre els ciutadans ha de servir a una mena de pròposit superior de “maximitzar la producció” o “augmentar l’ocupació”. Les mesures que ens apropen al criteri distributiu més conduent al creixement s’han de recolzar. I les que no, no.

Reduir el debat sobre els impostos i els límits de la propietat privada a la qüestió de quines distribucions d’actius són més proclius al creixement econòmic em sembla un error de principi perillosíssim. Si aquest és l’argument, em sembla molt més honesta la posició d’Obama i els demòcrates, francament. No crec que l’evidència empírica que tenim permeti determinar amb cap seguretat que augmentar uns punts percentuals el tipus impositiu a les rendes més altes tingui cap conseqüència funesta pel creixement econòmic o per l’atur. I en canvi sí que sembla clar que reduirà la recaptació i, si tota la resta es manté igual, el dèficit. A més, és possible que donar diners de qui en té més a qui en té menys serveixi per estimular el consum a curt termini. A mi m’és igual: jo el que vull és que tothom es quedi amb el que pugui aconseguir del joc d’intercanvis de l’economia de mercat (en el meu cas, per exemple, més aviat poc) i llestos, però és clar, ja comprenc que les meves preferències susciten poc consens.

Per altra banda, els demòcrates també han perdut la batalla de l’impost de successions: volien que a partir del 2011 tornés al 55% anual a partir del milió de dòlars de patrimoni. Finalment quedarà al 35% i només a partir dels 5 milions de dòlars. Sembla que hauran de buscar altres fonts per finançar els seus plans de fer justícia social que el que pensaven arreplegar de les possessions dels americans que passen a millor vida.