Poc a poc el desordre, imperceptible en els seus inicis, es va apoderant de l'organització social. Aquells que mesuren la crisi únicament amb dades estadístiques conjunturals, potser no s'adonen que el factor de cohesió, allò que fa que els comportaments econòmics de tots plegats faci rutllar la maquinària productiva, trontolla, i la producció de bens i serveis esdevé enutjosa i estressant fins a reduir la productivitat potencial de les persones, del país.

Poc a poc anirem sentint les conseqüències que s’acumulen en el temps i la crisi econòmica només n'ha estat la manifestació. Cal evitar que les decisions públiques que es prenen ara vagin en la direcció equivocada. Allò que vingui a retallar el consum de les capes més humils de la societat, com treure l’ajut dels 400 euros als aturats que no tenen feina en acabar la indemnització d’atur, no va pel bon camí, altra cosa és endurir el control. Fer reials decrets proclamant l’estat d’alarma, militaritzant els aeroports, es veu de lluny que és una exageració, més per incapacitat negociadora del Govern espanyol que altra cosa, i augmenta el potencial de desordre social futur. Que els polítics que han ocupats els càrrecs més elevats de representació popular tinguin condicions de sortida privilegiades respecte del que succeeix a la majoria de la població treballadora també provoca entropia social.

Com assenyalava l’economista alemany M. J. Bonn, referint-se a la crisi del 1929, en un país capitalista, tota crisi greu requereix restablir l’equilibri entre producció i consum. Els excessos més notoris es donen en el sector immobiliari i en el financer, particularment en el cas espanyol de la mà de les caixes d’estalvi. En aquest sector cal fer una purga sense subvencions i les condicions de jubilacions anticipades no poden ser diferents de la resta de sectors productius com ha estat fins ara i s’han de finançar internament, les absorcions per la banca i les fusions entre si són a l’ordre del dia. El turisme s’ha de mimar en atenció al client i formació del personal; en comptes de posar ara una taxa, el que cal és encarir els viatges fora de l’Estat. Abaratir el cost de l’energia pels ciutadans i les empreses és molt necessari. El sector públic ha de comprimir la seva despesa corrent de funcionament de manera notòria, però no pas la destinada a formació o a recerca i innovació, que son els camins de sortida. A la població se li podrà exigir el que toqui, però després que als polítics.