Weber definia els estats com els monopolis pròspers de l'ús legítim de la força dins d'un territori determinat. Una definició que els representants escollits el 28 de novembre, d'una banda a l'altra de l'arc ideològic, haurien de gravar-se a foc en el seu ADN polític. Espanya té molt clar que és un estat amb totes les conseqüències. La visita del Papa i la vaga dels controladors són dos exemples evidents.

Quan un bon senyor de Barcelona, tot passejant el gos,  trobava els documents sobre l'operatiu de seguretat de la visita del Papa a la ciutat, Rubalcaba va posar pau amb una sola frase: "L'estat garanteix la seguretat del Sant Pare". Quan un grapat de capsigranys van tancar a través de cefalees i mals d'esquena l'espai aeri espanyol, el mateix ministre va aparèixer sentenciant: "Quien le echa un pulso al Estado, pierde".

L'etapa que ha obert Catalunya enviant a les catacumbes polítiques les forces independentistes i aixecant als altars un partit avesat a l'ambigüitat calculada sap el risc que corre. La política catalana s'haurà d'enfrontar a un estat organitzat, potent i que ha demostrat al llarg de la història que no li sap gens de greu sacrificar els seus propis ciutadans per mantenir el perfecte ordre de les coses. Estem avisats, potser ara serà l'hora de canviar el folklore, la metapolítica, el pragmatisme del pa sucat amb oli, i patir un procés de desintoxicació de ximpleria. Ara caldrà la mala llet, i batalles jurídiques, socials i econòmiques insistents.

Si desafiem, si plantem cara, si reblem el clau i avisem que no anem a explicar res sinó a exigir, haurem de recordar Colin Powell, i el seu "no s'han d'assignar tropes sense objectius concrets, una definició clara del que és una victòria abastable". Està preparat Mas? Ho estarà en la mesura que ho estigui Catalunya, i estimats lectors, sense ànim de desanimar, el país és el que tenim.