Gordon Brown, després de substituir com a líder del laborisme a Tony Blair, va perdre les eleccions al Regne Unit. Uns dies més tard presentà la dimissió i el seu partit l’acceptà. Gran Bretanya té una vella democràcia, tan vella com la catalana. Aquí el 28 de novembre hi ha hagut dues forces polítiques que han patit una forta davallada: el PSC, que ha perdut més del 30% de la seva quota electoral, i ERC, que n’ha perdut més del 50%. Montilla, com a líder orgànic i electoral del PSC, ha presentat la seva dimissió i ha anunciat un congrés del partit on ell només ajudarà a que la seva substitució es produeixi de la manera més ordenada possible. En canvi, Joan Puigcercós, igualment el líder orgànic i electoral d’ERC, ha anunciat la seva voluntat de continuar encara que la vol sotmetre a un organisme del partit com és el consell nacional.

Òbviament que no està escrit enlloc l’obligació de dimitir a un líder que es trobi en aquestes circumstàncies, ni tampoc que el partit li hagi per força d’acceptar. Però la democràcia de qualitat no és tan sols un conjunt de regles escrites que tothom ha de complir, sinó també un conjunt de comportaments i de gestos que ja han esdevingut consuetudinaris i intrínsecs de les democràcies assentades. La dimissió davant d’un gran fracàs del partit n’és una. Per una banda és una pràctica que significa el respecte i l’acceptació de la voluntat dels electors que clarament han rebutjat la proposta i el lideratge que l’ha representat. Per l’altra deslliga al partit de compromisos personals per així facilitar-li la reflexió, la renovació programàtica i els canvis de lideratge.

En el cas d’ERC, posar en mans del consell nacional, la continuïtat del president del partit, no només es una desconsideració cap a l’elector, sinó també una irregularitat jurídica. El president no ha estat escollit pel consell nacional, sinó per sufragi directe i universal entre tota la militància. I, lògicament, els estatuts del partit tan sols confereixen al consell la competència de revocar o confirmar les persones que ha escollit, però no el president. Així que el resultat d’una qüestió de confiança com la que es vol plantejar pot tenir, com a màxim, un caràcter merament consultiu o orientatiu, però mai imperatiu.

En aquestes eleccions ERC ha perdut 200.000 vots respecte 2003. Molta gent diu que la causa fonamental és per haver fet president Montilla i haver apostat per un segon govern d’esquerres. Això –diuen- li ha impedit de liderar i impulsar el gran creixement de l’independentisme. Ara bé, aquest gran creixement del que s’ha parlat tant no s’ha vist en els resultats electorals. L’independentisme explícit (ERC-SI-Rcat) només ha obtingut un discret 13% de l’electorat. I si totes aquestes forces hagueren anat juntes haurien tingut 17 diputats. Menys que el PP. Així que l’anomenat “independentisme express” també ha estat un derrotat d’aquestes eleccions. Per altra banda, les enquestes del CEO no abonen la teoria de que el problema ha estat fer president en Montilla o haver entrat al govern en comptes de quedar-nos a l’oposició. Si mirem la valoració entre el nostre electorat d’en Montilla, i la comparem amb la de Mas, veiem que gairebé sempre les valoracions de Montilla són superiors a Mas. No es veuen signes “d’irritació” cap a Montilla . I el baròmetre immediatament després de les eleccions del 1 de novembre, mostra una apreciable fidelitat a ERC (75% per a les autonòmiques, i un 60% per a les generals ), quan ja s’havia anunciat un segon govern d’esquerres. De fet el deteriorament apreciable i constant de les expectatives d’ERC s’inicia a partir de juliol del 2009, però no quan CIU va cridar a una cassolada popular davant la seu d’ERC quan s’anuncià el nou govern tripartit.

Quina és doncs la raó de la davallada? Òbviament que n’hi ha un cúmul, però per a mi la principal és la falta de convicció en mantenir-nos en la línia de l’Esquerra Nacional, és a dir, en perseverar en la franja social del centre cap a l’esquerra i del federalisme cap a l’independentisme. Aquesta tipologia d’elector és la que varem tenir al 2003 i al 2004, i ja no tant, al 2006. Mantenir-lo exigia, durant un temps, molta paciència, pedagogia i no acomplexar-se davant dels retrets de l’independentisme excitat que ens acusava d’haver-nos oblidat de la independència. Però no l’hem pogut resistir i, a benefici de CIU, hem començat una sobreactuació independentista en els nostres actes i campanyes.

Així el “no” en el referèndum de l’estatut ens va comportar una apreciable (als baròmetres del CEO) davallada en les expectatives, que varem recuperar parcialment a les eleccions del 2006. Els problemes interns –provocats per la impaciència independentista- també ens han fet mal, i ens ha abocat a fer campanyes d’un independentisme pueril, com la de les generals del 2008 en la que faltaven ja menys segons cap a la independència i en que la gent usava els retards de la Renfe como a gran justificació. Finalment, la sortida d’en Puigcercós del Govern –en un clar gest avant la lettre de desmarcament del tripartit-, el lamentable congrés quatripartit on es rivalitzà a veure qui era més independentista quan en el fons l’objectiu era la substitució d’en Carod com a líder electoral, i les consultes independentistes que hem volgut acaparar fins al punt de reduir la nostra oferta electoral a la celebració d’una consulta, han portat al desastre. No cal dir que també hi ha contribuït un govern sotmès als capricis mediàtics del partits que l’han composat, i al final, a les sonades apostasies dels dos partits fonamentals que l’han format.

ERC s’ha bellugat massa. En aquestes eleccions uns 100.000 votants se n’han anat cap a CIU i altres 100.000 a Solidaritat Independentista i a Reagrupament. Òbviament que és dolorós perdre votants, però per a mi encara és més dolorós que ERC no ha estat el destí dels més de 150.000 votants del PSC que se n’han anat directament a CIU. Si un votant socialista se’n va cap a CIU sense passar per ERC, és perquè ens considera massa independentistes o perquè no ens considera prou fiables i seriosos?

ERC és un partit polític, no un moviment. I la seva declaració ideològica el defineix com un partit “socialment d’esquerra i nacionalment català”. I aquesta doble dimensió, la de vincular els aspectes socials i nacionals, és al nostre ADN. Si altres volen fer moviments a-ideològics i descontextualitzats de les  circumstàncies socials i econòmiques, que els facin, fins i tot nosaltres hi podem participar, però la seva existència no pot alterar la nostra ideologia bàsica, la nostra identitat i la nostra acció política com el partit de l’Esquerra Nacional.