Llegeixo i m’omple d’alegria que l’amic Joan Godayol i Colom, bisbe emèrit d’Ayaviri, Perú, ha estat guardonat amb el memorial Joan XXIII. Sembla una notícia que no hauria de passar d’aquí però  té moltes més connotacions, quelcom profundes, que fan d’aquest guardó en concret i a aquesta persona en particular, mèrit de valentia i complicitat amb la realitat d’un entorn massa encotillat en les formes i molt poc en el fons.

Aquest bisbe nascut a Mataró el setembre del 1943, representa la veritable cara d’una església propera i amiga, molt llunyana de la parafernàlia jeràrquica que altres bisbes, i bastant propers a casa nostra, fan del seu apostolat, com per exemple la defensa acèrrima  de preveres molt conflictius i defensant actuacions preconciliars d’una manera ostentosament immoral. Quan la majoria d’actuacions eclesiàstiques voregen de lluny el camí de la rectitud i de l’amor és quan els valors de fe trontollen i tens només dues possibilitats d’actuació. O et capfiques en la fe primitiva, on Jesús és l’únic a seguir i valores, practiques i reps actes d’amor cristià, basats en l’altruisme més planer o et desdius de tota esperança i caus en el buit de la ignorància voluntària de tota religió, cosa que et porta a un pas de començar a odiar-la, a ella i als seus representants i seguidors.

La primera vegada que vaig veure al bisbe Joan va ser en una església, aquí a Manresa, on ens van anunciar una missa alternativa, naturalment dins de la litúrgia catòlica, on també participaven representants d’altres creences per demostrar que l’església es universal i tant se val el nom que li diguem, tots creiem en el mateix. Quan van sortir els oficiants, i gràcies al solideu, vaig veure que era tot un bisbe qui presidia l’acte. Sincerament em va sorprendre que una alta representació jeràrquica estigués disposada a participar-hi. Tanmateix, al cap d’una estona, vaig comprovar que durant la missa és va administrar el sagrament de la confirmació a una noia i aquest sagrament, ja sabem, només el pot administrar un bisbe.

Al acabar, lluny de fugir sense parlar amb ningú, actuació pròpia de molts alts representants de l’àmbit que sigui, el bisbe es va posar a parlar i jugar amb una petita representació de la mainada present a la missa. Els nens gaudien amb el seu solideu i ell, amb una sincera rialla de satisfacció al veure’s rodejat de criatures, els hi anava deixant la peça perquè se l’anessin posant uns i altres. Tota una colla de nens i nenes passant-se el solideu sota la mirada tendre del bisbe propietari em va encongir el cor i em va deixar anar una satisfacció de normalitat i proximitat que mai havia sentit al estar a prop d’un bisbe. Realment només havia parlat escaridament, fa molts anys, amb Ramon Masnou i Boixeda, aleshores bisbe de Vic, i us puc assegurar que si algú li hagués tocat el solideu hauria estat immediatament anatematitzat.

Amb el temps, i tornant a parlar amb Joan Godayol, m’explicava que va estar quasi trenta anys a la regió d’Ayaviri, al Perú, fins que les seves actuacions de proximitat i sinceritat, les seves tendències a la teologia de l’alliberació, clarament contrària a la normativa vaticana i el seu tarannà personal que s’inclina més a una banda que a la oficial, van provocar el consell d’una retirada per motius de salut. No em va quedar ben clar si era la salut del bisbe o de la doctrina més ortodoxa la que podia tenir un refredat, el cas és que des d’aleshores viu a Barcelona participant en  moviments juvenils cristians i amb tot el que se li demani. Un bisbe i un home bo, que ha rebut un reconeixement merescut i desitjat per tots aquells que el coneixem i l’estimem. Vagi des d’aquí, si és que em llegeixes, amic Joan, la felicitació més sincera.