Plegar o no plegar aquest és el dilema, aquesta és la qüestió. Hi ha qui diu que tenim una democràcia mediàtica, i purament substitutiva, més que no pas representativa. De manera que els nostres diputats més que representar-nos, ens substitueixen. Una democràcia on no hi ha manera que els diputats rendeixin comptes als seus electors i que no estableix prou mecanismes de participació, que es resumeix en la crida a les urnes cada quatre anys.

A partir d’aquí, com s’ha d’interpretar el gest de renúncia a l’escó que han fet per exemple els presidents Montilla i Benach, i en un altre grau la idea de sotmetre el seu càrrec a disposició del Consell nacional d’Esquerra de Joan Puigcercós? És lloable, és de valents, és coherent, o per contra toca assumir la derrota i defensar la plaça des de l’oposició al Parlament? És una lectura correcta, ajustada al missatge dels electors? El que segur que és una decisió difícil de prendre, per qui la pren. De les més complicades possiblement que ha de prendre un polític.

El que encara ho complica més és que la democràcia substitutiva, ha anat solapant autonòmiques, municipals i generals. Vaja, que la data del 22 de maig fa més nosa que favor, perquè aquestes decisions, comprometen també un procés de renovació de la primera secretaria en el cas del PSC. I en el cas d’Esquerra tres quartes parts del mateix. Els congressos en tot cas es faran després de les municipals, on vés a saber si els mapes quedaren afectats també per les decisions de plegar. I mentrestant estem pendent dels moviments d’aquells que han quedat despenjats d’aquests dos partits, abans de les eleccions, i que avalen gran part del patrimoni ideològic i d’acció dels últims dos governs: Carod-Rovira i Antoni Castells. Aquest país no se’ls pot deixar escapar, ni perdre. Encara no es poden jubilar. L’esquerra, les esquerres amb mentalitat nacional no estan en disposició de perdre no ja dos llençols, sinó dues flassades com aquestes en la bugada del 28-N.

Podem tenim l’aixovar nou, però sempre queda el regust del joc de llit de fil que la nostra àvia va brodar pels nostres pares, i que renunciem a abandonar mai quan ens canviem de casa.