Diumenge passat va morir Leslie Nielsen. L'actor canadenc passarà a la memòria dels dopats pel videoclub dels vespres de dissabte per la seva incommensurable interpretació de Frank Debrin.   Nielsen posava el rostre a un policia que no en despenjava de gaire alts i  compulsivament matusser, en uns films titulats “Agárralo como puedas” i algun número més.

La casualitat, com sempre, va voler que la data de la seva mort coincidís amb la derrota catastròfica que va patir ERC diumenge. El joc de les comparacions és indestriable de la condició humana. Ho sento, la carn és dèbil, no vaig poder resistir comparar l'eixelebrat policia maldestre amb el líder  i de moment - a se sap que Esquerra la temporalitat és norma-, actual, Joan Puigcercós.

L'hòstia va ser històrica i convertia la parodia afrancesada del seu antecessor, Jacques-Lluís Clouseau-Rovira, en una astracanada nord-americana protagonitzada pel detectiu Debrin. S'ha acabat la ximpleria. Emular poder sense ideologia ni agenda nacional té el seu preu, d'entrada 200,000 vots menys que les anteriors eleccions i unes sinistres municipals a tocar.

“El partit no té una base sòlida”  deia Puigcercós dilluns,abans del numeret del blog demanant l'expiació al consellers nacionals del partit, que més que consellers són una comparsa bastida a gust i imatge del Déu creador. La prova del cotó és clara: si amb 200 consellers nacionals Esquerra fa el ridícul d'aquesta manera, s'imaginen la resta de bona gent que hi milita?

La selecció natural, com afirmava en Darwin, funciona. Si la naturalesa electoral els ha apartat de la força política més determinant, algun motiu hi haurà. Pinten bastos, i de gent amb cartes al partit n'hi ha, però que no triguin a sortir, que amb 80 anys a l'esquena el cos no està per gaires trots. “Agárralo como puedas, Puigcercós”.