Diumenge passat, mentre nosaltres anàvem a les urnes, els suïssos també ho feien. Nosaltres escollíem els que ens han de governar els pròxims quatre anys; a Suïssa, es va decidir en referèndum l'expulsió automàtica dels estrangers que haguessin comès delictes greus, una proposició del xenòfob Partit Popular Suís (SVP). I encara, dilluns 29, sense descansar, l’SVP va presentar un manifest contra la suposada islamització de Suïssa. Tot això quan només fa un any que s'aprovava una altra proposta d’aquest partit, també en referèndum: la prohibició de construir minarets.

Aquesta vegada, a Catalunya, el nacionalisme en unes eleccions s'ha tintat d'independentisme com mai fins ara; a Suïssa, el triomf del referèndum va ser per a la por a deixar de ser la Suïssa dels rellotges, dels cims nevats i de la xocolata. També nacionalisme, en definitiva... però una altra mena de nacionalisme. L'helvètica i la catalana són dues cares de la mateixa moneda: hi ha el nacionalisme que es defensa -el català- i el nacionalisme que imposa. El que imposa també té dues cares: el nacionalisme que ho fa fora dels seus dominis –lingüístics almenys, cas del nacionalisme espanyol; i el nacionalisme que imposa a dins de les seves fronteres -cas de Suïssa.

Dic això perquè el recurs de “tots els nacionalismes són dolents” és sovint utilitzat per determinats sectors polítics per atiar el rebuig a aquesta ideologia. I caldria distingir-los perquè un i l'altre no tenen res a veure: del nacionalisme que imposa fora dels seus dominis no caldria ni parlar-ne, perquè a Catalunya sabem perfectament el pa que s'hi dóna. És colonialisme camuflat, en definitiva; i sovint, ni camuflat. És el mateix nacionalisme que ha portat al llarg de la història els grans imperis a créixer i a conquerir el món, o trossos de món significatius. El nacionalisme que imposa portes endins -el de la por a deixar de ser-, pot fer el que ara fa Suïssa i el que al llarg de la història també han fet tots els grans regnes de la mare Europa, com ara expulsar els jueus, els moriscos, o, sense anar tan enllà en el temps, els gitanos romanesos de França o Alemanya -que n’ha expulsat molts més que França, però més discretament. D'aquest nacionalisme acostumen a fer-ne gala els partits xenòfobs. Moltes vegades, com en el cas de Suïssa, aquest nacionalisme juga a viure dels diners estrangers però a no permetre que l'estranger se li instal·li a casa; cobra per protegir si li paguen bé -com a la Segona Guerra Mundial- però, si li paguen millor per entregar el que està protegint, no té escrúpols a entregar-lo a la tortura i a la mort. Tot, sota els cims nevats, amb els rellotges a l'hora en punt i amb el gust, tan dolç, de la xocolata.

Finalment, hi ha el nacionalisme que es defensa. Aquest és el nostre i el de tantes altres nacions oprimides. Algunes se n'han anat sortint amb el pas del temps, i d'altres, no. Aquest nacionalisme és el que pateix contínues agressions a les seves línies de flotació, que acostumen a ser la seva cultura i la seva llengua, o sigui, els seus sentiments més profunds, la seva raó de ser. Les agressions provenen sempre d'un altre nacionalisme, un d'aquells que imposen perquè tenen por que la colònia se'ls rebel·li si la deixen fer. I saben com tallar el camí per pujar al cim nevat on ja fa segles que Guillem Tell va fer pujar la Heidi. I aquí, ara... falta veure si la Pastoreta ha trobat el seu Manelic que mati el llop d’una vegada i l'alliberi de la terra baixa. Que aquí ja no s’hi pot estar.