Quan a primers del 2005 naixia Catalunya Acció i plantejava l’any 2014 com a data per a assolir la independència del nostre país gairebé tothom ens va tractar de tocacampanes. Eren els dies en que l’ERC d’en Carod acabava de canviar l’independentisme de la campanya del 2003 per l’Espanya federal d’en Maragall i en Zapatero. Temps de pluja fina. Posar data a la creació d’un Estat català no responia a cap “boutade”, era la conseqüència d’un procès de reflexió, d’anàlisi i una mostra de compromís. Una dècada, fent les coses ben fetes, era, i és encara, temps suficient per bastir una estratègia guanyadora.

Desprès va venir el desencant amb ERC, l’etapa eufemística de l’absurd “dret a decidir”, la valentia de la gent d’Arenys de Munt i la bufetada del Tribunal Constitucional. Tot plegat, peatges necessaris en un procés d’independència. Mentre això s’anava esdevenint calia, dèiem nosaltres, canalitzar aquell creixent sentiment secessionista en forma electoral. A Catalunya Acció no ho volíem fer sols perquè sabem que una mínima unitat feta de forma intel·ligent era necessària. La nostra història prou que ens demostra que per reixir col·lectivament ens cal fer pinya. No debades som el poble dels castellers i la sardana. Però ningú ens va fer cas perquè ens deien que “no era el moment”. Ara bé, com que nosaltres som d’aquells que el moment no l’esperem sinó que el creem, vam decidir fer públic el partit Força Catalunya.

Sembla que a partir d’aquell moment tothom ho va veure clar i es va afanyar a “reagrupar-se”, i poc temps desprès d’altres no prou satisfets amb això es van “solidaritzar”… però només amb ells mateixos. Així “solidaris” i “reagrupats” han recuperat la millor tradició de la nostrades lluites fraternals com les del “nyerros” i “cadells” o les de la Biga i la Busca. Amb un panorama com aquest, i com que la gent de Catalunya Acció ja hem superat l’època de les espasses i els trabucs, el més assenyat és no prendre partit per cap dels dos bàndols i ens hem quedat voluntàriament fora d’aquestes eleccions.

Veient les expectatives de vot dels uns i els altres, ben segur que la batalla per un Estat català no es lliurarà aquest 28 de novembre, malgrat que d’haver existit una gran coalició independentista possiblement haguéssim tingut l’oportunitat de convertir el proper diumenge en un primer plebiscit de trencament amb Espanya. Amb tot, ningú pot negar que el sí hem aconseguit (i aquesta és la gran victòria dels patriotes catalans) es que durant aquesta anodina campanya electoral la paraula “independència” ha estat la més pronunciada. Ara tenim quatre anys per a transformar aquest estat d’ànim col·lectiu en una realitat, sempre i quan la frivolitat no barri el pas ni al sentit comú ni a la visió de futur. Les eleccions del 2014 han de ser les de la llibertat.