tal com sospita el primer comentari, sí volem la independència d'una vegada i per sempre de tots els països catalans, que s'acabi l'expoli fiscal, i l'agonia de la cultura en la nostra llengua, tenim tot el dret, i tota la voluntat posada en fer-ho realitat, sense preses, però sense un pas endarrere.

Llegeixo el seu article que amb interès espero setmana a setmana.

Destacaria com és de pervers els capitalisme, sobvre tot el capitalisme financer i de les grans multinacionals. Com el capital públic -del propi EEUU - va rescatar Bancs i multinacionals (General Motors) o alstres han subvencionat amb menys impostos i plans renoves empreses automovilistiques amb diners públics. Però aquest senyors que eren els neoconservadors i portastamdards del liberalisme no van perdre les seves accions o privilegis quan en lloc de comprar-los per un $ o un € als van tapar l'enorme forat amb milers de milions de diners públics.
Ara un cop els estats no poden digerir aquesta despesa els mercats -liderats pels criteris dels grans financers - negen el pa i l'aigua als Estats justament perquè estan molt endeutats !!! Home no sembla massa raonable no ???

Sobre el deute sobirà i en concret del €, per què ha trigat tan el Banc Central Europeu a comprar deute sobirana quan la reserva federal americana està farta de comprar bonosa ha de ser perque no podia .... I per una altra banda perquè no es devalua el euro de veritat davant del dollar i yuan, si això aniria molt bé a Espanya, frança, italia, grècia, portugal, irlanda, i la propia Alemanya que podria esportar amb més facilitat? potser perque els bnac alemanys trenen deute sobirana de la zona euro?

Doctor vos sempre fent-nos pensar

Don Ferran,
Torna vostè a donar en el punt exacte pel que fa a l'economia-sociologia actual. Sens dubte "la baixada de pantalons" dels estats-nacions feia els elements que manegen (almenys de cara) l'economia a nivell europeu ha servit per donar a tota la cara als treballadors. Ara mateix ni els funcionaris es troben fora de perill (veure les propostes presentades pel primer ministre irlandès) i l'estat del benestar keynesià, o més concretament, el reducte que havia quedat després del seu desmantellament a partir de finals dels anys 70 va camí de fer-se definitiu.
El pensament imperant que és el del capital, pensament que la majoria dels treballadors d'Europa van adoptar com a bo acceptant les engrunes que aquest mateix els donava es troben entre els màxims perdedors.
Si bé no sembla que hagin de donar-se un canvi aviat ... un té la sensació de ser un espectador que observa una realitat que li sembla que no es pot canviar. Com el projector que mostra les imatges però sense pantalla.
Cuidi's i que a vostè li vagi bé.

Señalar una aciaga fecha contemporánea desde la que dirigentes políticos de la cuerda independentista en Catalunya hipotecan el futuro de la colectividad para la que debieran gobernar como integrantes del Tripartito se me antoja un descabellado atrevimiento. No obstante, me atrevería a opinar que, de un tiempo a esta parte, evidencian una supina incapacidad para atajar la pérdida de votos que de modo acusado padecen, espoleados por un incontenible ímpetu por demostrar que a nacionalistas no les gana ni el más pintado... aunque para ello en ocasiones se salgan del mapa y los limitados recursos públicos acaben por dar un brinco para salvar el escollo pirenaico -Francia- donde erigir aulas en las que poder aleccionar en la “llengua patria”. En su huida hacia adelante, redoblan su característico empecinamiento por anteponer un modelo reducido de una particular y peculiar “nación” que colisiona frontalmente con los intereses perentorios de una creciente mayoría de ciudadanos que en tiempos de convulsión económica se sienten ávidos de pragmatismo político. Resulta harto significativo repasar las onerosas repercusiones que para nuestros empresarios suponen las pulsiones lingüísticas llevadas hasta el extremo de la sanción económica o la imposición de cuotas en las salas cinematográficas “privadas”. Del mismo modo, las pretendidas reorganizaciones territoriales destinadas a finiquitar las demarcaciones administrativas del Estado que, como el “Estatut”, no parecen destinadas a satisfacer una demanda social del conjunto de los ciudadanos. Sería osado afirmar que gran parte de la labor legislativa planteada desde el condicionado Ejecutivo del Palau de la Generalitat, por las huestes independentistas, va dirigida a la consecución de un conflicto de marras con el Gobierno Central con el anhelado propósito de reverdecer viejos repuntes -2004- en escrutinios electorales porque los adversarios políticos sí que parecen haber aprendido la lección y hoy por hoy sortean el envite con gran soltura. Más que osado, insensato sería pensar que todos sus cargos con responsabilidad política anteponen intereses crematísticos a la consecución de unos ideales. Sin embargo, ¿sería absurdo llegar a la conclusión de que tras una compleja organización política subyace una monomanía… la independencia, sin más?