La cultura ja té molt d'immaterial, però a més ara la nostra passa a ser Patrimoni de la Humanitat. Pels castells, pel cant de la Sibil·la, pel flamenc, i per la dieta mediterrània. I a veure com es menja tot això, perquè a tots aquests quatre reconeixements  de la UNESCO hi ha marca de la cultura catalana.

I és clar que els castells que a més de la seva màxima del “força, equilibri, valor i seny”, estenen una pila de valors, que en temps de pèrdua o de canvi, només poden tenir reivindicació conjunta: des d' eina d'integració i de cohesió social, al treball en equip, a l'ambició o afany de superació continuat. Dels Xiquets de Valls, a Tarragona, Vilafranca, el Vendrell, Reus, Terrassa, Mataró, Sitges, Barcelona, Salt...i tantes i tantes poblacions que tenen aquest patrimoni cultural.

El cant de la Sibil·la, que es canta a Palma, i també a Vic i Barcelona, i en l'antigor arreu dels Països Catalans, és la versió femenina dels oracles, i pronostica un final, feliç o no, però final.

El flamenc que es considera que a Catalunya ha tingut una evolució exigent, com enlloc, i que suma una pila de músics i cantaors, i ballarins, que ja des del segle XIX han deixat petja en aquest fenomen artístic.

I la dieta mediterrània, que aplega oli, vi, pa, i verdures com a lligam d'una alimentació que s'associa a la salut. I de tots quatre reconeixements el que els deu unir, a més de la terra on es produeixen, la cultura, o cultures dels que són patrimoni, hi ha l'emoció. L'emoció que és de fet un dels valors que ara mateix manen per damunt de cap altre en la nostra societat, per damunt del coneixement fins i tot. Emoció i en aquest cas esforç. La cuina pot emocionar, com un castell que s'enlaira, com un “martinete”, o aquest cant que durant la Missa del Gall, trenca el silenci.

L'emoció de l'imprevist, d'allò que és irrepetible, per molt que ho tornem a fer, veure, sentir o menjar. I possiblement aquest risc que res torni a ser igual, aquesta fragilitat durant el seu procés dota aquests fenòmens culturals d'un altre atractiu, que els pot haver fet ser mereixedors d'aquest reconeixement internacional. Per cert que al mateix dia del reconeixement, aquest dimarts els Pets, feien el seu primer Palau. Sí, després de 25 anys de carrera presentaven el seu disc Fràgil davant l'afició en seu cobada. També hi deu haver alguna cosa d'immaterial, local i universal, quan un grup com Els Pets connecta amb el seu públic.

I és clar que en aquesta societat tan carregada d'estímuls i de fenòmens, necessitem que se'ns digui allà on val la pena que ens aturem, allà on val la pena que mirem, assaborim i escoltem.

I és clar que els castells, el flamenc, el cant de la Sibil·la, i la dieta mediterrània se seguiran produint de la mateixa manera, amb reconeixement internacional o sense. Però una mica d'autoestima va bé, que hi ha dies que sortir al carrer sent català, comporta més càrregues que alleujaments. I entre tanta trifulga, una mica d'alegria i de llum, va més que bé.

Ja només falta esperar a veure si algú dels que hi tenen dèria, recorren al Tribunal Constitucional, algun d'aquests mèrits, que segur que hi poden trobar motius. Tot sigui per la causa, la seva.