“Si una república és petita és destruïda per una força estrangera; si és gran, es destrueix per vici intern”. Això no ho dic jo, ho afirmava Montesquieu. Un home que d'això de la política en sabia molt, i en saber-ne tant, podem assegurar que no era català.

Aquesta campanya ha despertat amb l'expressió, potser maldestre però certa, “d'Andalusia no paga ni Déu” del ressuscitat Manelic de la política catalana, Joan Puigcercós. Des de fora, era evident, l'han llançat als lleons, i des de dins, l'han crucificat.

Vivim en el país de les prevencions injustificades, del no fos cas i de l'afarta'm i diga'm moro. Si té raó, per què s'arronsen els seus adversaris polítics? Per què no mostren la mateixa contundència en recriminar mentides imperdonables com les que des dels nostres enemics ens envien?

Fa una setmana Maria Dolores de Cospedal, tòtem new-age del Partit Popular espanyol, va venir a Barcelona. Sense cap mena de rubor va assegurar que a Catalunya el “castellà s'expulsa de les aules i dels patis”. Jo no vaig sentir a cap d'aquests que demanaven “formes, senderis i criteris” a Joan Puigcercós, ni cap retret ni cap resposta a una agressió del tot impresentable.

El cap de files d'ERC, pot tenir defectes, -en té i molts-, però si afirma una veritat amb to abraonat de míting, no cal que des de dins cridem a les armes, ja ho faran els altres, els que ens mantenen en un règim tan deplorable. Un exemple que acredita que no som, ni de bon tros, un poble exemplar, som un poble de mitjania i només viurem per plànyer que durant molts anys seguirem sent espanyols. “Con do cohone, Puigcercó”, que aquest poble li agrada més dir la veritat que no pas escoltar-la.