Del perquè estem on estem i com hi estem som els únics responsables. No val buscar complicitats en àmbits aliens ja que ningú ens farà costat a l’hora de pagar els nostres errors i si ni tan sols els sabem veure, el nostre deute pot esdevenir etern. Diguem-ne irresponsabilitat, desconeixement o simplement mandra per encarar unes circumstàncies previsibles i, alhora, encara recuperables. La comoditat del que es mira les problemàtiques des de lluny, pensant que mai l’esquitxaran, fa que tot caigui com una llosa quan, irremeiablement passa el que ha de passar.

El com hem arribat a l’orfandat moral de permetre ser manats per ineptes i, malgrat tot, empaitar un copet a l’esquena, demostra la nostra inutilitat per buscar un equilibri entre el just i el necessari. A vegades la injustícia es fa necessària, sempre i quan la fi superi en millores el desastre originari. Lògicament quan la necessitat no és justa no podem recolzar-la en la seva totalitat tot i sabent que altres solucions podrien ser pitjors...o no. Tenim el que tenim i ara, que tornen a demanar-nos el favor d’uns quatre anys més de contracte, és quan el hem de dir, absolutament a tots, que no ens fan falta. Que no volem professionals de la política, sinó persones aptes per entendre de problemàtiques d’estar per casa, de peu de carrer i trobar-hi les solucions escaients per esmenar-les. Tot el demès és fer volar coloms i portem molts anys fent-los volar. Ja estem tips. El desencís amb la classe política, a sobre, serveix de catapulta a quatre embogits que volen treure suc d’unes sardines seques i podrides, però que, estic segur, hi hauran incauts que els hi donaran suport. Quina altra demostració voleu de malaptesa general entre uns senyors que tot i anat d’alguna cosa important, han precipitat tota esperança i tota fe. Quedi clar que no parlo de virtuts teologals, sinó de capacitats engrescadores i promeses malmeses  per la seva imperícia. Alguna vegada els hi hem de passar factura i, si no teniu por, que tot es possible, ara s’acosta un bon moment. Anar a votar sí, ni que sigui en blanc, jo sincerament m’ho estic plantejant, però si em declino per alguna idea, mai serà, ho puc assegurar,  a favor de cap de les conegudes formacions que, alternativament, s’han anat canviant, repartint-se des del principi els beneplàcits d’un a raó que no tenen i els beneficis d’un electorat que vota per votar.

El quan és evident que ha de ser ara. No podem retardar una lliçó que se’ls fa necessària i primordial. Tant parlo d’eleccions locals, autonòmiques o estatals. Si mireu les cares són els de sempre. Nosaltres som el plat a menjar i ells, amb un canibalisme innat, ens van amanint amb promeses, somriures, declaracions d’un amor etern i quan ja ens tenen convençuts servim d’aliment durant quatre anys amb els nostres impostos, les taxes que ens obliguen i els drets que ens prenen, i al cap del temps, orgullosos com alguns estan, encara els hi tornaran a donar la confiança perquè ens segueixin espoliant física, mental i econòmicament. Sigui el que sigui, insisteixo, s’ha de fer ara i no cal entretenir-se. Que cadascú es plantegi quina seria una bona solució. Qualsevol que serveixi per trencar aquest cercle viciós que  s’han  muntat entre molts per viure’n uns quans. Mentre hi hagin rucs, anirem a cavall, no?