Ara que el catalanisme s’ha tornat sobiranista, el PSC ha clarificat la seva identitat de sempre: la de partit espanyol. El partit que amb més eficàcia defensa la unitat d’Espanya. Ara fa dos dies ho explicava la candidata Tura. Deia: amb grup propi o sense, a les Corts, el PSC mai no causarà problemes a un govern del PSOE, perquè no volem que mani el PP. Traduït a llenguatge corrent, mai un tema català pot passar davant de l’interès suprem del projecte socialista espanyol, que és el marc dins del qual pensa i se supedita el PSC.

Posats a obeir, no es pot negociar. El PSC, a Madrid, demana, però no està en posició de fer por. Dame algo. Dóna’m alguna cosa que dur-me a la boca. Així ens arriben el traspàs de Rodalies o l’acord de finançament. També ho feia en Pujol, això: tornava de la capital amb una sardina al cove i deia que era un llobarro. Tot va bé, tot va bé. Ara imprimim bons a preu d’or per tapar les “tensions de caixa”, i abans també. Però ara la cosa va de debò, i ens empassem el gripau de la voladura del nostre sistema de caixes o la retracció de l’autonomia del port. El PSC no ha piulat, davant la llei que el PSOE ha pactat amb el PP. Muts i a la gàbia.

El projecte del PSC era establir l’hegemonia del catalanisme regional, amb una identitat catalana molt espanyola; això que Maragall va consagrar com a “patriotisme cívic”. Perquè era una nosa al projecte, calia desmuntar Convergència, que representa una Catalunya certament poruga, però nacional, simbòlica i d’emoció i, last but not least, d'excel·lència. Són dos països diferents, vius a casa mateix. No són incompatibles: ni es peguen, ni es miren.

ERC va fer possible tocar amb la punta dels dits aquest projecte. El va compartir. Carod va fer-ne doctrina, del patriotisme cívic. I ara que el PSC abraça Espanya brandant tota mena d’amenaces, ERC mira cap a l’altra banda. Però ja ho diu el soci, com a programa: “no toleraré cap referèndum”. No toleraré? Que potser hi ha manera més espanyola de dir les coses?