Ja tenim les memòries de George W. Bush a les llibreries. Una de les coses que més m’exciten quan surt un llibre nou als Estats Units és presenciar la cursa salvatge que s’enceta entre les llibreries per fer miques el preu marcat per l’editorial, ja saben, això que a la Catalunya del toc de queda comercial està prohibit perquè cal protegir l’status sagrat dels feixos de papers enquadernats. A la Borders del costat de casa m’oferien un 40% de descompte. A la Barnes & Noble el mateix i a Amazon.com encara em sortia una mica més barat.

Una altre fenomen que em diverteix força és comprovar com la reaparició pública de l’expresident revifa la fúria encara més salvatge que provoca entre l’opinió socialdemòcrata la seva figura. Una fúria que si es descuiden arrasa amb tot. Començant pels fets.

Vegin l'obsequi de Javier Valenzuela a El País d’ahir en una peça dita d’anàlisi: “En realidad, es archisabido que Bush quería ir a esa guerra [Irak] para vengar a su papá, amén de por las razones ideológicas -exhibir el poderío de Estados Unidos tras el 11-S- y económicas -las grandes oportunidades de negocio que suponía el país árabe- que compartía con sus pretorianos neocon. Por no hablar de las razones religiosas, el fundamentalismo cristiano que se adueñó de su espíritu simplón cuando dejó la botella.” No sé per quina raó algú s’hauria de molestar a llegir més sobre el tema si el tiet Javier ja en pot explicar tot això amb aquesta desimboltura, però vaja.

I el que deia dels fets: “Estos días puede verse en España una película (Fair game, en inglés; Caza al espía, en castellano) que cuenta la historia de cómo la agente de la CIA Valerie Plame fue destruida por la Casa Blanca porque de sus investigaciones dedujo que era mentira que Sadam estuviera intentando comprar uranio enriquecido en África.”

Bé, és mentida. Per començar, les investigacions de les quals segons diu el tal Valenzuela “se dedujo que era mentira que Sadam estuviera intentando comprar uranio…” no eren de la senyora Plame sinó del seu marit, un tal Joseph Wilson. I segons vam saber després, aquestes investigacions van consistir en una setmana de visita a l’Àfrica que van concloure amb un informe (dels centenars que es produïen sobre el tema) que deia que “era improbable” que Saddam hagués comprat urani a Nigèria” i al qual ningú a la CIA va donar gaire valor. I sobre l’afirmació “fue destruida por la Casa Blanca”, potser convé recordar que el juliol de 2007 la Cort del Districte del District of Columbia va desestimar totes les acusacions contra personal de la Casa Blanca per haver filtrat el nom de l’espia Blame al periodista del Post Robert Novak (filtració que a la pràctica va acabar amb la carrera de la senyora Plame i va desencadenar el merder posterior).  El Tribunal d’Apel·lacions del District of Columbia va afirmar la decisió el mes d’agost de 2008 i el Tribunal Suprem dels Estats Units va desestimar el recurs de la família Wilson el mes de juny del 2009. L’únic condemnat en aquest afer, i no per la filtració en sí, va ser el cap de personal del vicepresident Dick Cheney, per obstrucció a la justícia i mentir a l’FBI.