Més enllà de la necessària renovació de les idees (això deixem-ho per d'aquí a quatre anys) aquesta (pre)campanya destaca per l'intent d'innovar a nivell digital. En un món de facebooks i twitters els partits han de ser (o semblar) els més moderns i originals a la xarxa. Una estratègia que esdevé capital tot i que els responsables 2.0 de les formacions polítiques admeten que no els serveix per guanyar vots però sí per mantenir la “tropa” amb tensió i més motivada que mai.

Malgrat l'esforç per innovar la campanya oficial manté les tradicions. Cartells la mitjanit de dijous a divendres, dues setmanes de mítings, dissabte de reflexió i diumenge de passió. Potser és el moment de plantejar-se treure cotilles. Quantes setmanes fa que estem de “campanya real”? Com a mínim des del dia que el president Montilla va convocar eleccions pel 28-N ja que la precampanya diuen que va començar el dia que Puigcercós va enfilar-se al Puigmal un ja llunyà octubre de 2009. Però sobretot, cal mantenir la ridícula jornada de reflexió? Fa quatre anys El Periódico va rebentar una altra limitació, la de publicar enquestes, penjant-la al web de l'edició andorrana.

Els partits diuen que l'esclat de les xarxes socials també els serveix per fer arribar el seu missatge sense intermediaris (és a dir, sense passar per la premsa). Curiosament aquesta llibertat la neguen als mitjans públics per informar lliurement seguint criteris periodístics del què succeïx en campanya. A partir d'aquest divendres a TV3 i Catalunya Ràdio es tornarà a viure la vergonya de convertir la informació política en minutatge segons el número d'escons i els periodistes –l'únic ofici sense presumpció de professionalitzat- convertits en simples cronometradors de la cursa. I, a més, sense la possibilitat d'informar d'opcions polítiques liderades per un expresident del millor club del món, per un exconseller del Govern o per una exdiputada i líder del corrent crític del quart partit del país. Ho reiventarem algun dia això?