La família Tous és rica. Tot i que no hagi revisat els seus comptes de primera mà, és fàcil d'imaginar que és així. Rica i d'un sector que a banda de comptar amb una història mil·lenària de llegendes, contes i literatura, ha de viure abocat al que molts creuen la superficialitat de la moda, les tendències i les lluentons; i que quan esdevé popular –i Tous és popular arreu del món- tendeix a "acouchetar-se" amb rostres coneguts, flaixos i escenaris.

Sor Lucía Caram és una monja inquieta que desenvolupa tota la seva activitat en suport als desafavorits i que mira la casa del Senyor des de baix. Per a fer això ha triat el paper de la notorietat apareixent en pantalla, en àudio, en paper i per Internet, i per a maximitzar el resultat ha prioritzat la persona als seus pensaments. Això fa que tingui amics i coneguts en tot l'espectre polític i econòmic de la societat. Però el seu treball té dos sentits en una mateixa direcció: de dalt cap a baix per ajudar i de baix cap a dalt per agitar.

Però per alguns sembla com si la família Tous estaria millor tancada en un petit taller d'orfebreria i Sor Lucia en una petita cel·la de clausura. I no aconsegueixo entendre el perquè d'aquesta susceptibilitat que es mostra cap aquests dos elements i, coronant-ho la Fundació Rosa Oriol, mixtura de capacitat i voluntat en parts iguals. No deu ser el sentiment majoritari, però sí que és el més sonor.

Gran pecat és en aquest país ser ric o ser notori. Com si no fos millor fer una fundació d'ajuda als més desvalguts que no fer-la. Com si per aconseguir ajudar els qui més ho necessiten s'hagués de renunciar a l'ajuda dels rics. Com si la desgravació d'impostos que significa una fundació volgués dir que aquells diners no es paguen igualment. Com si no existís en el país i en l'estat altres fundacions de caràcter realment sospitós que tributàriament gaudeixen dels mateixos beneficis.

La solidaritat es pot administrar des de les misèries i el treball de puça, que és digne d'encomi, respecte i sentiment; o des de l'estructura i la capacitat. És qüestió de prioritzar la penitència o el servei.