El millor que li ha passat al català en mil anys és que el Papa l’utilitzi a la cerimònia de consagració de la Sagrada Família. Mariano Rajoy li deia ahir al Josep Cuní a TV3. Mariano Rajoy celebra que Benet XVI s’ofereixi com a parella lingüística.

És ben cert que la nostra llengua toca sostre. És dalt de tot, en les més altes instàncies o pica a les portes del cel, o pica a les portes del Constitucional, amb les interpretacions que es poden fer de la retallada estatutària. Que de moment amb els reglaments de l’Ajuntament de Barcelona, i de la Diputació de Lleida fan lectura restrictiva.

De fet si a més de l’ús preferent que en farà el Papa, miressin de no dur-la cada setmana als tribunals, la Defensora, la Convivència, Ciutadans i el PP potser el català respiraria millor, però és clar que a més de la butlla papal, el català necessita vitamines públiques. A més del català, sembla que el Vaticà vol demostrar que entén el fet diferencial català, l’església catalana, tot i que Rouco Varela digui que no existeix.

Ja se sap que els catalans estem en pecat, que ens va la marxa, si més no en l’esfera política: l’onanisme. Ho diu Francisco Pérez de los Cobos, en un llibre publicat el 2006 per l’editorial Tirant lo blanc. “No hi ha a Catalunya acte polític que es valori  sense una o diverses manifestacions d’onanisme”. L’home, no és alcalde de Valladolid, però ho podria ser. De fet és a punt d’ocupar una plaça en una de les altes instàncies que vetlla pel català. No és a la cúria vaticana, Pérez de los Cobos que és candidat del PP al Constitucional, té altres aforismes de l’estil “Quanta mediocritat tapen les banderes” o “El diner és el bàlsam racionalitzador de Catalunya”.

Antoni Rovira i Virgili, que va ser president del Parlament, de manera interina, quan Josep Irla presidia la Generalitat i que tenia una intel·ligència premonitòria va sortir en defensa dels valors democràtics en un context històric marcat per la fascinació autocràtica. “Dos passos cap endavant i un cap endarrere... és una idea al·legòrica del progrés humà. Comparant un període de retrocés pretèrit i un període de retrocés contemporani, veurem clar que en aquest últim període no s’ha arribat tan enrere com en l’altre. Els nivells de barbàries són menys alts cada vegada. Per bé que per desgràcia ho siguin molt.”

Em sembla molt que tornen els temps autocràtics, temps en que fa nosa el model autonòmic, i que qui pot acabar presidint el Govern espanyol, està més per la laminació de l’autogovern, que no del replantejament del paper duplicat de l’Estat. És un progrés pendular el de la nostra llengua, mentre esperem que ens la beneeixin i ens perdonin els pecats propis, és a dir els onanismes.