Ens ha deixat una de les figures més clàssiques i necessàries per mantenir viva l’esperança amb una demà més lícit. Incansable amb la seva lluita, capdavanter en el seu afany de justícia i d’una societat equilibrada i, per damunt de tot, incansable lluitador pels drets dels treballadors. Malgrat haver passat catorze anys de la seva vida a la presó per aquests motius mai va defallir. Incansable negociador però  terminant a l’hora de prendre decisions, en Marcelino Camacho Abad, fundador de Comissions Obreres (CCOO), signe inequívoc del sindicalisme de masses, juntament amb la Unió General de Treballadors (UGT), va demostrar que es pot lluitar pels demés i mantenir l’ integritat d’un orgull insubornable.

Segurament el fet de ser altres temps comporta dues vessants que encara el fan més digne del record majoritari dels que creuen en la justícia social. Eren temps que dirigir un sindicat prohibit significava córrer uns riscos que no es podien compensar si no era amb l’orgull de mantenir una ideologia i una finalitat altruista. Per altra banda era molt fàcil sortir a les fotos del record, quan la legalització era fefaent, tot promulgant accions i actuacions indemostrables per tal de penjar-se les medalles i emportar-se tots els mèrits, sense haver fet res o molt poca cosa. Així com ara els sindicats, i els seus comandaments al capdavant, estan a les ordres del partit polític que els empara, ell no es va deixar mai portar pel camí de la necessitat política, i quedi clar que era una persona amb profundes conviccions ideològiques, sinó per la lluita obrera i la justícia laboral. Que en prenguin nota els seus successors que, de moment, no li arriben a la sola de la sabata.

Juntament amb Nicolás Redondo, el secretari general de l’altre sindicat majoritari, van farcir una època difícil amb esperances i conscienciació d’una necessitat quasi adormida pels molts anys d’ostracisme. Ambdós mereixen un respecte i una admiració que, ara, malauradament amb la desaparició d’un d’ells, encara l’enlairen més en el record, l’admiració i l’agraïment. Va fer grans amics i camarades, però també tenia els seus detractors, com tota persona que se significa en una ideologia. Recordo a un amic meu, empresari ja desaparegut, que quan parlàvem del finat el qualificava com “el sabotejador de Motor Ibèrica”. Ignoro el perquè d’aquesta definició però l’empresari s’enfadava molt quan es parlava de sindicats en general i dels seus líders en particular. En aquesta lluita no hi vull entrar, tothom és responsable dels seus criteris i, per tant, tots em mereixen el respecte que han de tenir. Ara, allà on estiguin, segur que estan llimant les diferències que van sorgir en la vida terrenal.

Com tots els grans homes, no l’ha matat la injustícia, ni un dictador, ni la mentida. Se l’ha emportat la malaltia, i aquesta batalla, amb més o menys sofriment o més o menys suplici és la única que tenim assegurat que la perdrem tots. Tant se val l’enfrontament que li fem. Tardarà més o tardarà poc però tots sucumbirem davant una mort segura i inevitable. Cal prendre exemple dels grans homes i sucumbir amb la noblesa i l’orgull de deixar un record de les coses ben fets, malgrat no sigui per a tothom. Descansi en pau.