Tots aquests demòcrates del PP, Ciudadanos i grupúsculs de torracollons professionals contra els drets dels catalans (siguin els catalans d'on siguin i vinguin d'on vinguin) sempre addueixen l'estat de dret i la llibertat. Evidentment, és bàsicament un oxímoron que aquell qui nega el nostre dret inalienable a expressar-nos i viure tothora en català argumenti el seu dret com a prevalent atenent la llibertat. Per la mateixa regla de tres, els catalans hauríem de tenir dret a expressar-nos en català arreu de l'Estat espanyol i no crec que la majoria d'espanyols hi estiguessin d'acord per molt que argüissin la defensa de l'estat de dret i la llibertat.

La base dels atacs d'aquests partits i organitzacions –amb el suport de les institucions de què s'ha dotat l'actual Regne d'Espanya- és, de fet, una notícia molt positiva. Significa que, acorralats pel creixement exponencial del sentiment independentista –que aviat es pot començar a traduir a les urnes- no veuen altra sortida que l'atac frontal contra els qui, fa quatre dies, els seus antecessors, detenien, torturaven o afusellaven pel sol fet de parlar en català. Saben perfectament que l'ús social de la llengua és una de les bases fonamentals de la nostra identitat i no poden concebre perdre els seus privilegis de colonialistes: antany manu militari, avui amb l'estat de dret i, també –perdoneu, però algú ho havia de dir- amb la complicitat de molts catalans que s'han venut pel primer plat de llenties que els han posat a taula.

Jo, i molts altres catalans, aquest estat de dret fa temps que el tenim inscrit al paper de vàter, no sé si m'entenen. Més que res, perquè és el seu estat de dret i no ens plau gota perquè, precisament, ens nega el nostre estat (català) de dret i les nostres llibertats. Només una actitud d'insubmissió insubornable pot trencar la seva malèfica dinàmica, que tan sols persegueix el nostre anorreament com a poble. I no s'hi val a dir que ho fan democràticament, perquè democràticament van ser votats els reglaments d'usos lingüístics de l'Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida o la fi de les “corrides” de toros a tot Catalunya.

Si ells no saben perdre, nosaltres podem guanyar. Trenquem, doncs, amb el seu Estat (espanyol) de dret.