Joan Solà ens deixava l'endemà de l'ensessim atac contra la llengua catalana. Ara ha estat TSJC, impulsat pels populars catalans i amb l'empara de la sentència del Constitucional -aquella que “només” tocava el 5% de l'Estatut-. S'han carregat una cosa tant de “país normal” com que els funcionaris d'un ajuntament i d'una diputació (abans que sigui consell de vegueria) s'adrecin “preferentment” als ciutadans amb la llengua del país.

Joan Solà al llarg de la seva vida va dir una cosa que segurament és òbvia -però que cal que (s)avis com ell diguin de tant en tant- que l'Estat espanyol no només no protegeix el català (això del patrimoni de les llengües s'ho creuen quatre i encara sobre el paper) sinó que més aviat hi va en contra. Ho ha demostrat sobradament el Constitucional que, encara que algú ens intenti vendre la moto que no representa Espanya, és el cor de l'estat, el guardià de les seves essències.

L'endemà de la decisió del TSJC (provisional, tot s'ha de dir) l'alcalde Hereu tot i afirmar que recorreria la decisió -cosa que cal celebrar- hi intentava treure ferro. Pel batlle barceloní tot plegat és una flamarada electoralista. I en aquest cas no puc estar-hi més en desacord. La decisió judicial és la mostra del conflicte lingüístic -no entre ciutadans sinó per la voluntat d'administracions i grups espanyolistes de mantenir i fer avançar la minorització del català-. I davant d'aquesta situació, i encara que sigui com a homenatge per tota la tasca de Joan Solà, cal actuar amb contundència.