Que una petita empresa barcelonina hagi pogut contra l'SGAE diu molt poc de la comunitat internauta de l'àmbit d'aplicació del cànon per còpia privada. Perquè ha estat una companyia familiar la que ha “tombat” el cànon, amb paciència i amb els passos correctes. No han estat, doncs, les protestes ni les queixes ni els moviments dels usuaris, sinó un petit grup de gent convençuda i els seus advocats. Durant anys n'hem parlat molt, però cap de nosaltres havia emprès les mesures que calia. Fins ara. Som uns covards.

Però aquesta vegada ningú se'n salva. Des del Govern espanyol, va faltar temps per acollir la sentència del Tribunal Europeu de Justícia com una “bona notícia”. Que qualifiquin les teves mesures d'“indiscriminades i il·legals”, doncs, no fa més que reafirmar un camí a seguir per acabar de trobar el “model”. Una forma curiosa d'afrontar decisions oposades. Prenem-ne allò que ens sigui favorable, per ínfim que sigui, i aprofitem-ho. Són uns covards.

La sentència final assegura que no es pot aplicar una taxa a empreses i professionals si no es pot demostrar que en faran un ús il·legítim. Però per altra banda, sí que justifica el cànon aplicat a particulars. Perquè tots som uns “pirates” i perquè és lògic pensar que utilitzarem els CD o DVD per música o pel·lícules baixades il·legalment d'Internet. Perquè els particulars no sabem estar-nos amb les mans quietes, i som culpables fins que es demostri el contrari. Si bé la sentència és prou valenta, no afronta l'arrel del problema. Són uns covards.

I ara, a més, tindrem un altre problema: el cànon s'aplicava, per llei, a empreses distribuïdores, i no pas al client. El client el pagava perquè l'empresa, evidentment, augmentava el preu final del producte per incloure-hi la taxa “compensatòria” a artistes -que fins ara han estat cobrant cada cop que jo feia una còpia de seguretat de les meves fotos privades-. Queden, doncs, dues opcions: assumir que tot el cànon s'aplica a empreses que el venen a tercers i per tant no en fan un ús il·lícit, o traslladar directament el cànon a particulars per no perdre-hi (tants) beneficis.

A no ser, això si, que deixem de ser, uns i altres, uns covards. Però per això no cal canviar el “model del cànon”. Potser seria necessari canviar el model de la indústria cultural. I la força (de voluntat) que cal per això, ens queda molt lluny, encara.