Dilluns a la nit vaig agafar el llit amb indignació. El titular d'agència deia que el Govern espanyol havia tombat la ILP Televisió Sense Fronteres. L'executiu de ZP enviava a la paperera 650.000 signatures sense ni tant sols permetre que la qüestió arribés al Congrés dels Diputats -es veu que seria la primera vegada que això passa-. La ILP no volia cap revolució, tant sols un element tant natural com les televisions que s'emeten en una llengua determinada arribessin a tot el seu àmbit lingüístic (com acostuma a passar amb les espanyoles, vaja).

L'endemà el matí la indignació es va transformar amb ràbia. El Ministeri espanyol de Presidència -és a dir, can ZP- no deixava que la ILP arribés al Congrés simplement perquè la mesura comportarà un cost econòmic (ara caldrà veure si, com sembla, el veto queda en paper mullat). Quina covardia! Que diguin que el català els importa tres pebrots. Que no tenen problemes amb alimentar el secessionisme lingüístic i l'anorreament del català al País Valencià que practiquen Camps i companyia. Però que ara surtin amb el tema del cost econòmic és, tal com diria el refrany “anti-sistema”, com si se't pixin a la cara i et diguin que està plovent.

Però on realment fan com si sentissin ploure és a la “Corpo”. Malgrat ser un dels protagonistes de l'assumpte -a una televisió li hauria d'interessar molt conservar part de la seva cobertura territorial- ni Catalunya Informació, ni el Telenotícies de TV3 ni el 3cat24.cat han dedicat una sola paraula a la qüestió. Ordres polítiques o pur autoodi? Tant se val, però és molt trist.