El poble català, al menys l’actual i del que formo part orgullosament, sembla ser que està derivant en un masoquisme estructural que ha esdevingut després de l’etern victimisme i manca de coratge. Negociants com som, sempre hem pensat que amb la paraula s’aconsegueix  més que amb l’extorsió ideològica i, naturalment, que la física. Sempre hem estat un exemple de paciència i saber fer. Hem practicat des de temps immemorials el tipisme del “mica en mica”, “poc a poc”, però certes inquietuds, legítimes sens dubte, han intentat precipitar un futur que sempre ha estat llunyà. Si avançàvem un metre, l’objectiu de n’allunyava tres i d’aquesta manera la paciència es comença a perdre i l’escapada cap endavant cada vegada és més propera. Però sempre ens falta un detonant que ens faci sortir de l’ostracisme on d’immobilisme ens ha portat. Aquesta vegada ens ho han servit en safata de plata. La resolució del Tribunal Constitucional, esperada que no desitjada per tothom, i qui ho negui menteix, ha servit per revifar l’esperit independentista de molts que no tenien o no n’estaven segurs . Davant la coacció la reacció. Els carrers de Barcelona plens com un ou reivindicant la nostra història nacional i el nostre dret a decidir per a nosaltres mateixos. El baròmetre del nacionalisme català estava a punt de sortir de mare. Esclat d’estelades i, amb algunes excepcions polítiques, naturalment, la unió del poble contra el que es considera un atropellament a la nostra sensibilitat nacional. Deixem enrere el “poc a poc” i trenquem d’una vegada les falses relacions amb una Espanya que ni ens estima ni ens vol. Ja ens hem fet grans, què carai!.

Però, malauradament, el temps passa sense perdonar. Aquell “mica en mica” que havíem abandonat encara hi és. El ferro roent, amb el pas del temps, es refreda i ja no crema. L’esperit reivindicatiu torna al seu lloc i el conformisme davant dels fets consumats posa en evidència que l’ofensa d’aleshores s’ha transformat en una anècdota més del nostre esperit negociador. Per acabar-ho d’adobar el partit que representava des de feia molts anys la unitat per la independència s’ha dividit en tres. Tots buscant el mateix amb una miqueta de sostre més alt, però no tant com per poder dividir. Recorda les associacions de boletaires o de veïns que quan no poden ser al capdavant, s’escindeixen i en formen una altra per tal de poder portar la batuta, i si això pot fer gràcia en determinats estaments, quan parlem del nostre país, sincerament, ho trobo trist i patètic. Necessitem d’un altre cop de puny a la cara per reaccionar uns dies o serem capaços de prendre consciència del veritable problema que ens envolta i només nosaltres, amb esforç i voluntat constants podrem solucionar?. És amb sacsejades morals que revivim l’esperit necessari?. Si es així, i no hi ha el consens indispensable per decidir qui ha d’encapçalar l’esperit nacionalista, no hi ha problema. Rumieu una miqueta, trobeu un nom escaient i intenteu festejar amb els altres a veure si us reconeixen el dret a ser els caps, en cas contrari utilitzeu les sigles que el cervell os ha ofert, reuniu amb les promeses necessàries a quatre o cinc seguidors i cap a les eleccions.

Quan tot hagi passat, i per tenir dret a dipositar les vostres anques en una poltrona, haureu de tornar a mirar al vostre entorn, trobar als que pensen igual però amb un altre nom i tot pactant la manera de equilibrar sous i feines, suposo que poques, viureu un mínim de quatre anys dignificant el vostre esperit altruista i, amb una mica de sort, esperar que a Madrid facin una altra bestiesa per posar-se l’uniforme de reivindicar. Això sí, l’enfortiment que trobareu amb la reivindicació “definitiva” del nacionalisme, portarà, al cap de pocs dies, la trista notícia de més escissions. Si ara sou tres després sereu nou i així “mica en mica”, “poc a poc” seguirem com sempre, plorant, reivindicant i fent-nos les víctimes. Ja he dit al començament que ens comença a agradar. El masoquisme porta a crear nous partits i alguna idea equivalent, però tot val a l’hora de sortir a la fotografia. O no?.