Aquests dies els socialistes han decidit que ells també volen fer el ridícul i posen la Tura a polvoritzar la seva fama amb un ninot de “Montilla l'increïble home normal”. Mentrestant, molts altres que ara s’anomenen liberals pregonen que “pel bé de Catalunya” faran les reformes necessàries per racionalitzar l’administració pública. Atès que la pantomima de Tura no dóna per més, parlem d’aquests liberals de pega que més menteixen com més grans són les seves possibilitats de governar.

No val la pena ocupar-se de qui diu que retallarà un 30 per cent de l’Administració quan no diu quina ni com. O sigui, deixem estar el PP, tan coherent que, per imitar  l’Anglada, volent expulsar immigrants a dojo, haurà de ser independentista, doncs sols amb estat propi podria Catalunya fer-ho. Anem a la proposta convergent, delirant si més no pel ressò mediàtic que se li dóna: que cada funcionari que es jubili no sigui reemplaçat per un altre. Toma-hi!, carregant sobre el treballador, en aquest cas el públic, els efectes d’una organització pública que no és tal, duplicada, hipertrofiada, caòtica i en més d’un cas font inexhaurible de la corrupció silent, molt més important i estesa que la del “superhome” Millet. No va per aquí, senyors, per molt que ho digui Sarkozy, que també té un estat que de tan gran li caurà a sobre.

La reforma requerida, la que retorna els diners a les butxaques dels seus propietaris, la que permet fer la mateixa feina sense tanta història i sense tocar ni un bri de la sacrosanta identitat ni a un funcionari, no la poden fer. I no poden senzillament perquè la necessiten per col·locar tota la seva gent, per substituir els que ara hi són pels seus, per continuar fent calés mitjançant aquesta idea genial de les empreses públiques, on no calen oposicions, ni respondre de balanços, on cada forat negre hauria de ser objecte de persecució penal. Així fan els molts diners que gasten en campanyes absurdes, molts més que els també injustos de les subvencions que reben explícitament, mentre a la resta ni aigua. Diners amb els que collar voluntats, amenaçar mitjans i fer cada cop més virtual aquesta democràcia bananera que pocs països europeus foren capaços d’acceptar com a real.