Els espanyols van celebrar la seva festa nacional fent desfilar militars. No passa res, ho fan a Madrid, a París i a Pyongyang. Es veu que entre caces i la cabra de la legió van trobar a faltar la bandera de Veneçuela. La ministra catalana diu que l'absència “per si sola es qualifica” i suposo que la caverna deu estar que treu foc pels queixals.

Què esperaven? Que després d'acusar la república bolivariana de ser un refugi del terrorisme d'aquí i allà els veneçolans retrien honors als monarques i a la resta d'autoritats espanyoles? De fet, fa quatre dies més d'un demanava l'expulsió d'un ambaixador que havia suggerit que a Espanya (potser) es tortura. És més o menys el mateix que en més d'una ocasió ha determinat el Tribunal Europeu dels Drets Humans -s'ha hagut de limitar a afirmar que les denúncies per tortures no s'investiguen- però aquí pau i després glòria.

Més que l'absència de la bandera veneçolana a mi em desconcerta la presència de les ensenyes d'altres estats llatinoamericans. Els espanyols celebrant el genocidi americà i ells participant a la fiesta. En èpoques de memòries històriques i certa revisió del passat de cadascú l'Estat espanyol encara percep el Descubrimento com una gesta que no requereix disculpes. És, i permeteu-me la comparació, com si els catalans celebréssim la festa nacional el dia que els Almogàvers no van deixar pedra sobre pedra al Mediterrani oriental. I, a sobre, convidar-los a passejar tot desfilant pel parc de la Ciutadella.

Unes altres banderes que no han causat massa enrenou -ni a la caverna madrilenya ni a la premsa d'ordre de Barcelona- són les que es van poder veure a la Rambla Catalunya o a Montjuïc. Aguiles franquistes, creus cèltiques i el, ja famós, tatuatge del withe pride. És incomprensible com un partit reconegudament racista es pugui manifestar al centre de Barcelona (tot hi cap que diu l'Ajuntament?). Però, com amb les tortures, aquí pau i després glòria.