Possiblement la millor definició de crisi econòmica la va sentenciar Raymon Goldsmith: “Un deteriorament agut, breu i ultracíclic de tots o de la majoria dels grups d'indicadors financers com ara els tipus d'interès a curt termini, preus dels actius, insolvència comercial i fallida de les institucions financeres”.  Una definició en què com a mínim un es troba còmode, però no pot evitar comprovar fil per randa la magnitud de la tragèdia que estem patint. 

El terrabastall que ens abraona -producte d'un creixement basat en residències i l'excés de crèdit– és especialment acarnissat a casa nostra. La recuperació és més dolorosa a causa de la dependència de l'estalvi exterior, fet que provoca que el finançament a crèdit costi d'arribar a les empreses i als particulars. Una dificultat que ha arribat a la Generalitat, un fet que un dia o altre arribaria, i retenen el 80% dels saldos que les conselleries poden encara disposar i emeten deute a través de participacions de 1.000 euros.

Potser la conselleria d'Economia ho podia haver fet millor. Bé, d'acord. Però el Banc d'Espanya també, i els empresaris, i els treballadors i els metges de la Seguretat Social, i els empleats de les caixes i les caixeres de supermercats, i els paletes i els instal·ladors d'alumini i tota la colla de descamisats que gràcies a Déu i a aquesta crisi han tancat la boca després d'insultar-te durant deu anys perquè vivies de lloguer.

La Generalitat va anunciar -mig d'amagatotis- que emetia bons al 4,75% per valor de 1.000 milions, en participacions de 1.000 euros. El diner és evasiu, però la mordassa d'un interès maco ajuda que no s'escapi. Eviten explicar el perquè, juguen a dringar cantarelles com ara “els altres també ho fan” i apugen un 9,2% les subvencions al partits que obtinguin representació parlamentària. Però, com si treuen bons a 50 dies de les eleccions com si es venen la col·lecció del MNAC, és perquè pinten bastos. Tremolaria si amb la tempesta que cau, Montilla i els seus sequaços fundessin l'Esbart Dansaire dels vilatristos. Al capdavall, que jo recordi sota la pluja només canta Gene Kelly.