El meu col·lega de secció Maties Ramisa parlava amb molt bon criteri del fet d'estudiar en edat adulta. El seu article, el començament del curs universitari i la ja pràcticament plena integració dels estudis en el discutit pla Bolonya -que obliga a l'assistència a classe- , m'han portat a parlar-vos de cadires.

El senyor Circumstàncies i jo estudiem de manera virtual després dels 45. Vol dir això que fem exercicis d'avaluació continuada a casa i que, dos cops l'any, passem per les aules d'una universitat presencial per fer-hi una petita prova de tres quarts d'hora. El senyor i jo ens trobem, cada vegada, sortint de l'aula amb problemes seriosos a l'esquena. Ell hi té una hèrnia discal; jo, el record d'una antiga lesió en un nervi intercostal. L'última vegada, el juny passat, tant ell com jo vam estar de baixa l'endemà. I tot per tres quarts d'hora.

En el nostre cas, l'aula mata-esquenes era de la facultat de Química de la UB. És cert que al juny ens va tocar la pitjor aula, però és que les altres no són gaire millors. Cada vegada que hi vaig, mentre m'estic asseguda mirant de trobar una posició que em faci forçar el cos el mínim possible, em demano com es poden tenir estudiants joves tancats en aquelles aules hores i hores durant anys  sense cap remordiment de consciència. Al degà de tal facultat li hauria de caure la cara de vergonya.

Demanem als joves que tinguin hàbits de vida saludables, ens barallem amb ells perquè facin esport, publiquem estadístiques de què mengen i què no mengen, de si es mouen o es queden quiets.  Des de la més alta política se'ls organitzen campanyes perquè es moguin com s'han de moure, perquè mengin el que han de menjar. I, per altra banda, els obliguem a passar moltes hores al dia durant uns quants anys asseguts de manera incongruent i antianatòmica. Pel que em diuen, la resta de facultats de la UB està igual. I la UPC no es queda enrere: “Després de tres dies de mal d'esquena, t'hi acostumes”, em comentava un estudiant d'enginyeria. Sí, és clar, l'home s'acostuma a tot, i també a deteriorar-se el físic.

No vull posar totes les universitats catalanes en el mateix sac. Imagino que la ratlla entre interès i falta d'interès anatòmic deu ser en els anys que té cada institució. Les antigues, després de cinquanta anys, no cal renovar-les, es veu. Per què? Perquè les estadístiques i les campanyes fan vots; les cadires universitàries, no. A qui l'importa que els joves s'espatllin l'esquena si ni ells mateixos se'n queixen? Els joves es revolucionen pel pla Bolonya, pel preu dels estudis o per la independència de Catalunya, però no per les cadires, que, com correspon a la seva edat, consideren un mal menor. Només els estudiants amb problemes afegits a l'esquena, en parlen, amb desesperació, però ningú no se'ls escolta.

Mentre els nostres parlamentaris s'asseuen algunes estones en uns escons on es pot dormir si el que discurseja és avorrit, anem destruint l'anatomia dels nostres estudiants que tindran molts màsters en un futur, però també molts problemes físics, com els que tenim els que també vam passar anys asseguts en aquesta mena de cadires. De cadires que no són escons.