Després de més de 30 anys des de la fi de la dictadura franquista, l’independentisme català veu la llum cada vegada amb més força; després d’haver viscut en el caïnisme dels primers anys, per passar als múltiples grupuscles dels 80 amb retrons d’explosions.

Als 90, després de la crida a ERC de finals dels anys 80, l’independentisme entra al Parlament de Catalunya i al segle XXI, el 2003 concretament, l’independentisme entra al govern de Catalunya. Amb la redacció del nou estatut i la seva doble retallada (Mas i ZP i el Tribunal Constitucional), bona part dels catalanistes passen a engruixir l’opció independentista. Sembla que hem encetat ja el procés cap a la independència, un camí sense retorn. La clau és la confluència entre la majoria social catalanista i l’independentisme.

Tot plegat, ve marcat per l’existència d’un independentisme cada cop més fort i influent en les institucions democràtiques catalanes. Que l’independentisme institucional hagi tingut la força per condicionar majories ha suposat avançar cap als límits de l’autonomisme, situant el catalanisme de morros amb el mur constitucional. Ara la qüestió és si ens hi quedem, quiets, mirant les totxanes rònegues o bé saltem aquest mur.

Després del 2010 res no tornarà a ser al mateix en la política catalana. Els partits s’han de redefinir, tots, davant el dret a decidir, opció cada cop més hegemònica en la societat catalana. Però res no tornarà a ser el mateix si l’avantguarda històrica, que ha estat l’independentisme català en els darrers anys, continua amb prou força com per mantenir la tensió democràtica i fer que els partits que vulguin governar el país s’encaminin cap a la construcció de l’estat català i exercir el dret a decidir.

El 28-N, cap vot independentista a casa, cadascú que voti l’opció que trobi amb més capacitat per tenir la força necessària per mantenir la tensió democràtica en les institucions catalanes, per tal que ningú caigui en la temptació, no ja de tornar enrere, sinó de baixar els braços i prendre una opció immobilista.