Divendres va fer cent dies des que Sandro Rosell va prendre possessió com a president del FC Barcelona. Des de llavors, s'han fet un munt d'anàlisis del que han donat de si aquests cent dies. En general, tothom coincideix a dir que el pitjor que ha resolt Rosell és l'afer de la “presidència d'honor” de Johan Cruyff i el millor que ha fet fou cedir-li al president Joan Laporta el protagonisme el dia que li van lliurar la copa de campió de Lliga a l'equip. A partir d'aquí, el millor i el pitjor d'aquests cent dies ja depèn de la sensibilitat de cadascú.

Personalment, crec que el millor que ha fet Rosell és haver complert amb el programa electoral, especialment en l'àrea social, perquè és el que havia dit que faria, haver-se mantingut allunyat del focus mediàtic i haver donat continuïtat a la línia esportiva, en el futbol i les seccions. I que el pitjor que ha fet és haver donat constantment la sensació de buscar el màxim distanciament possible respecte el seu predecessor al càrrec i, més concretament, haver triat Extremadura i el president extremeny com a destí del seu primer viatge i haver-se expressat exclusivament en castellà al Congrés de Penyes celebrat a Catalunya.

Cent dies no donen prou per a fer un balanç però, normalment, serveixen per a intuir cap a on anirà l’exercici d’una presidència. Però no em sembla que sigui aquest el cas. Per a tenir-ho del tot clar caldrà esperar una setmana més i observar com es desenvolupa l’assemblea de dissabte i, més en concret, quin informe fa la junta directiva sobre la due diligence i si demana als compromissaris que votin a favor de demanar responsabilitats judicials contra l’anterior junta directiva pels 77 milions d’euros de pèrdues en què haurien incorregut l’exercici passat i que els obligaria a avalar uns 40 milions d’euros.

El risc de fractura social és cert. La junta directiva anterior no es quedarà de braços creuats, lògicament, i plantejarà batalla. La vida institucional del club es judicialitzarà i es fragmentarà. Si hi va haver irregularitats, l’actual junta directiva hauria d’emprendre accions sense necessitat de buscar l’aval de l’assemblea, però no hi fa res. Aquest no és el problema. La qüestió és que Rosell ha dut l’afer de la due diligence tan maldestrament com va gestionar el de Cruyff. Per acció o per omissió, és responsable de les informacions que han anat apareixent i que han donat la sensació que més que rescabalar el club el que es pretenia era un acte de revenja i de descrèdit públic de Laporta i els seus directius del tot injust i inacceptable.