Actualitzat el 04/06/2006 a les 11:22h

Sovint ens hem preguntat per la permanència de la nostra llengua entre les comunitats jueves a l'exili. Realment, ha estat una qüestió un xic enigmàtica. Ara, però, amb l'interessant treball de Frederic Ribas «Cendres i rastres catalans en la memòria sefardita», aparegut a la Revista de Catalunya, podem treure'n bastant bé l'entrellat. Ribas esmenta, entre d'altres, les dades aportades per Rovira i Virgili i Henry Kamen, els quals calculen, respectivament, que abans de l'expulsió hi havia als Països Catalans 45.000 o 30.000 jueus.

Segons el primer, en foren expulsats al voltant d'uns 15.000, i segons el segon al voltant d'uns 6.000. La majoria anaren cap a Salònica, Istambul i Esmirna. D'una altra banda Rovira i Virgili en la seva Història nacional de Catalunya ens informa que «els jueus expulsats de Catalunya conservaren l'idioma català (...) encara avui, en la parla de llurs descendents hi ha nombroses paraules d'aquest origen». A més, Ribas cita l'existència d'un mínim de  tres sinagogues de jueus catalans. Desafortunadament, avui, sobretot a causa de la deportació nazi, la comunitat hebrea de Salònica és insignificant.

En definitiva, doncs, està ben documentada l'existència de jueus provinents de les terres catalanes com a grup diferenciat dins la comunitat sefardita i amb una llengua pròpia. Podem afirmar, però, que si bé al principi conservaren el català, acabren perdent-lo degut al seu escàs pes demogràfic, tot i influir en la llengua ladina (judeocastellà) amb força aportacions, especialment en determinats llocs com Salònica. Igualment queda establert que fins a començaments del segle XX existiren grups que havien conservat, a través de generacions, la memòria del seu origen català, però a causa de les vicissituds històriques, aquesta consciència particularista acabà per desaparèixer.