No parlo pràcticament mai del PP. Ho considero ociós, en el sentit de ser una pèrdua de temps, un avorriment, de no tenir cap utilitat. La crítica és massa fàcil. Tampoc no crec que em llegeixin gaire els del PP, de manera que criticar a un adversari que no et llegeix, per acabar acontentant només la pròpia parròquia, em sembla doblement ociós.

Ara bé, l'atzagaiada del senador popular espanyol Pio García Escudero, afirmant que "si fos toro, preferiria morir en una plaça després de vint minuts de lluita", justifica fer una excepció. Perquè, més enllà de la intenció política de seguir creant mala maror contra Catalunya impedint que el nostre Parlament decideixi -amb poc o molt encert- fer la política animalista i identitària que li vingui de gust, el més interessant de tot és que aquest senyor arribi a pensar que els toros són una mena de guàrdia civil dels d'abans però amb banyes, amb vocació de “Todo por la plaza”.

La qüestió, doncs, ja no és si els toros -m'imagino que només els de nacionalitat espanyola- són víctimes del pensament únic i tots volen morir a la plaça, ni si té cap mèrit passar vint minuts de combat sense saber que no tens escapatòria i que la lluita és tan inútil com segura és la mort. La qüestió és que s'arribi a ser tan curt de gambals com per antropomorfitzar els toros fins a dotar-los de pensament i sentiments patriòtics suïcides. L'interès de les declaracions del senador del PP, a qui entre tots li hem de pagar el sou per garantir-li el dret a l'estupidesa pública, és que atribuint capacitat reflexiva al toro, en realitat delata què pensa ell i quina concepció té de la vida i de la mort. El senyor Pio García Escudero ens diu que concep la vida de manera agonística, i que és el tipus de mort -i no el que ha fet en vida- allò que li dóna sentit. Algú, amb tants pocs dits de front com ell, li hauria pogut respondre que si fos toro -un toro de nacionalitat catalana-, preferiria acabar els seus dies havent fet gaudir de la festa popular al carrer al més gran nombre possible de gent. Vet aquí una gran controvèrsia possible per a un hipotètic literat espanyol, entre un toro de patriotisme transcendent i un toro enrotllat...

Idees com les de García Escudero em semblen més aviat perilloses. No pas per arribar a prohibir-les, sinó en el sentit d'imaginar quina mena de política poden produir. Perquè el Gacía Escudero fa veure que es posa a la pell del toro, però segueix pensant com un torero. De manera que converteix el toro en una víctima voluntària. Francament: no m'estranyaria gens que García Escudero de nits somniï que Catalunya és una gran plaça de toros, i que els catalans som uns toros de lídia que hem vingut al món amb ganes de morir agonísticament després d'un combat inútil a mans d'un torero com ell.

PS. Vaig escriure el meu darrer article amb el propòsit ferm de no tornar a parlar de Solidaritat i de Reagrupament. Però resulta que alguns amics -algun, ara a Solidaritat- s'han sentit profundament ferits per la meva interpretació sobre el conflicte que els va portar a deixar Reagrupament. Jo atribuïa el conflicte a l'incompliment per part de Carretero de celebrar unes primàries internes per fer llistes i que hauria estat causat per la voluntat d'esperar Laporta. Ells em diuen que ni pensar-ho, i que he mentit sabent-ho. De mentir voluntàriament, res de res. I si diuen que la meva interpretació és errònia, doncs adverteixo al lector d'aquesta possibilitat. Jo no era a l'organització, i em guio per allò que veig, llegeixo i m'expliquen. Tanmateix, i interpretacions a part, les conseqüències de la divisió i l'enfrontament caïnita seran perfectament descriptibles als resultats del 28-N. A no ser, és clar, que la recent incorporació del PSAN a Solidaritat ho salvi tot.