Aquesta nit m'ha costat dormir. Tenia una necessitat estranya de marxar de casa, agafar el cotxe i anar a Tarragona a comprar. Comprar molt. Fins i tot, coses que no necessito. Comprar. Comprar. Comprar. I mireu que jo no sóc de comprar, eh! Jo sóc més de vendre. Però aquesta nit tenia la necessitat de comprar. Gràcies a la pastilla d'un metge il·legal he pogut descansar una estona. Els malsons s'han calmat i per fi he pogut conciliar el descans nocturn. Avui al matí, més calmat, he pogut fer teràpia i he vist que anar a comprar al nou centre comercial de Tarragona no és la solució als meus mals (No de tots).

Fa un parell de setmanes que Tarragona (una ciutat mil·lenària que trobareu una mica més avall del Llobregat) està col·lapsada. La necessitat de la gent d'anar a un centre comercial a deixar-s'hi el sou ha augmentat de manera espectacular des de que a tots els racons, espais i petits llocs, hi ha publicitat del Corte Inglés. Lluny que es pensin que sóc un comunista -Déu me'n guardi!- he de dir que no estic en contra del consum ni de les grans superfícies comercials. Fan un bon servei a la societat. Aglutinen, davant i darrera del mostrador, un sector de la societat que si no hagués emprès el viatge del consum seria, segurament, en un bar. Tant com necessitem places de toros remodelades per fer concursos de castells també necessitem espais com el Corte Inglés on els nostres honrats ciutadans d'orígens diversos puguin trobar el seu espai. Anar-hi a donar un tomb o passar-hi un cap de setmana. Els tenim localitzats.

El debat petit burgès sobre si aquest model de negoci beneficiarà als petits comerciants de la nostra ciutat no té cap mena d'interès. Mercat lliure l'han batejat en alguna universitat. Ara necessitem inaugurar el Corte Inglés amb les màximes autoritats del país i, peça a peça, anar construint l'adotzenament popular. Totes les targetes de crèdit són necessàries per anar edificant, sense miraments, aquest nou món. Visa a Visa.