Em demanava fa dies per què la consellera Tura anava segona en unes llistes electorals on no figura tan amunt ningú del seu grup d'amics més pròxims. Dilluns, el president Montilla me'n va donar la resposta parlant de l'ànima catalanista del PSOE... perdó, del PSC -sempre m'equivoco, em sap greu.

Ara veig la cosa ben clara: els membres del partit s'han adonat, de sobte, que els seus de Madrid han ficat el dit a la nafra catalana amb tot el talante del món, però també amb tota la intenció de remenar-la bé. El cercle de Montilla i Corbacho han caigut del cavall, s'han sentit insultats i ofesos i, conseqüentment, això els ha portat a fer sorgir a dintre seu una animeta que els del cercle Castells-Tura sempre es queixaven que els feia cremor d'estómac; una animeta que han identificat com a catalanista, i que, vulguis que no, destorba les bones digestions.  I han provat tots els medicaments del món per treure-se-la. No hi ha manera, res a fer. Desesperats, els ministres -o exministres- i companyia, s'han adonat finalment que allò no era normal, que en realitat era alguna mena de divinitat vinguda d'un altre món que els parlava a través del mal d'estómac -una manera com una altra de parlar, ves-, i que els deia “Convertiu-vos, ara que encara podeu!”. Així que efectivament, tal com deia el senyor president, ara són catalanistes perquè van fer un pensament tots plegats i s'hi van tornar en massa.

Però no tot és tan fàcil, i a les intencions de cor les ha de seguir la cosa pràctica. Tot això del català, i, sobretot, de la llengua catalana, no és ni molt menys tan senzill. I devien demanar a la Montserrat Tura, que tan bé parla la nostra llengua, si us plau, si els en faria unes classes. Emocionada, la Tura devia acceptar el repte. Per dissimular les seves entrades i sortides del cercle, devien tenir la idea de posar-la de segona a les llistes electorals. Ella, estoica, ho devia suportar també com un peatge catalanista. Tot per la pàtria. Ara, el que importa, és que els amics del PSOE... ai, tornem-hi, del PSC, aprenguin perfectament aquesta llengua tan plena d'esses sonores i de gés; i d'esses sordes que s'amaguen a traïció darrere de les tés o de les dobles eles, com en el cas d'en Castells, perquè mira que és complicat això d'acabar-ho amb “lls”, tan fàcil que és dir Castillos.

Fet i debatut, però, l'ànima catalanista és el que importa. I les bones intencions de tots plegats. Entendreix i tot veure'ls tan decidits a donar-ho tot per Catalunya, per la llengua, pels catalans en definitiva. Des d'aquí, les meves més sentides gràcies a la branca catalana del PSOE... vull dir del PSC -i em disculpo per totes les vegades que m'he equivocat. És que no hi ha manera, ho sento.