Acostumats, com estem, que des d’aquest espai d’opinió es tractin temes d’una importància relativa i sempre emmarcada en l’àmbit del tema que ens ocupi en aquell moment, normalment materialista o, com a molt, utòpic si es tracta de política, tema inacabables sobretot quan hi ha hagut actes, convocatòries i es preparen eleccions, avui trencaré una llança a favor dels sentiments i les sensacions pures que malgrat bombardejar-les sempre que podem, segueixen voltant-nos i a la més mínima que tenen es fiquen per qualsevol escletxa i ens fa adonar del món que vivim i de com ens estem tornant.

Quasi a totes les cases, més encara si hi ha infants, tenen la seva mascota. Hi ha qui gaudeix d’emprenyar als veïns deixant el gosset sol tot el dia mentre aquest borda buscant desesperadament al seu amo que només el llueix els diumenges, altres tenen un gatet que fa molt de riure amb les seves piruetes i les seves decisions inapel·lables, els ocells també acostumen a entretenir l’avorriment amb el seu piular i així es podria seguir anomenant tota mena de bestioles, fins i tot aquells esnobs que no es conformen amb un gosset o un gatet i tenen una serp, una fura o ves a saber que més deuen tenir. Nosaltres a casa teníem, fins avui mateix, una tortugueta que era l’alegria i l’orgull del meu fill, petit encara, i malgrat dedicar-li les estones que hi pensava, entre deures de l’escola, extraescolars i altres entremaliadures de tot noiet, sabia que allà al raconet, dins els seu espai d’aigua i pedres tenia el seu animaló per mirar-se’l, tirar-li el menjar o, fins i tot, a vegades agafar-lo quan es tenia que netejar l’habitacle. Avui, però, el destí ha volgut que la tortugueta es morís. Ja feia dies que no es movia gaire i al final l’hem trobada, millor dit, l’ha trobada l’Infant, flotant per la peixera al ritme que imposa l’aigua que passa pel filtre. Amb un reclam angoixós d’esperança perduda m’ha dit que potser estava dormint i s’ha passat molta estona picant al vidre intentant, vanament, despertar-la d’un somni ja inevitable. S’ha girat, m’ha abraçat i s’ha posat a plorar desesperadament per l’animalet perdut, per l’amic mort, per la brevetat d’una felicitat que se’ns fa sempre efímera. El bo dura poc, molt poc.

Tota aquesta història que probablement trobeu fora de lloc, m’ha fet pensar i meditar tot el dia. Per què ens hem tornat tant insensibles?, per què no ens afecten les coses quotidianes i perdem el temps en finalitats materials i buides?. El món està farcit de petites històries amables, dolces, tristes o malenconioses però vitals en definitiva. L’ésser humà és un compendi de sensacions, de records, d’esperances i de lluites personals envers nosaltres mateixos i no hauríem d’oblidar-ho mai, menys encara per perdre el temps en complicades situacions polítiques, laborals, o de qualsevol índole que ens pugui separar d’una espiritualitat tant necessària com la nostra mateixa existència. És prou sabut que d’aquest món no ens hem d’emportar res, doncs per què dedicar tant de temps a assolir premis materials?. Lluitem pel somriure d’un infant, busquem la felicitat del qui ens envolta, que la resta, amb més o menys quantitat, quasi tots ho tenim assegurat. Penseu que quan se us mori la vostra tortuga haureu, prèviament, d’haver assolit la complicitat d’una espatlla on plorar i això és més difícil que fer un bon negoci material. El meu fill tenia la meva, naturalment, i intento que mai li falti, quan jo no hi sigui, un recolzament moral i espiritual que són molt més necessaris del que us penseu.