Sandro Rosell va dir a la campanya electoral que el seu pare li feia escoltar cada dissabte el disc de la declaració de la República de Francesc Macià, volia dir que el seu capteniment com a president del FC Barcelona seria catalanista, inequívocament i irrenunciable. Ja serà així, probablement. Encara no ha complert els cent dies de mandat que diuen que s’ha de donar a tot nou governant, però fins ara ha pres tres decisions majors que han provocat un salt al cor catalanista del barcelonisme.

El primer viatge el va dur a Extremadura a fer una visita al president d’aquella comunitat que ni es va explicar bé ni es va comprendre del tot, perquè el que es va comprendre, fer-li un lleig a l’expresident Joan Laporta que s’havia discutit amb Guillermo Fernández Vara, era inadmissible. Després, en el congrés de penyes, va fer el discurs íntegrament en castellà. I la darrera ha estat programar el partit de dissabte que ve contra l’Hèrcules a les sis de la tarda amb la qual cosa entra en competència directe amb la manifestació de l’Onze de Setembre.

Rosell va fer bé d’anar-se’n corrents a Extremadura si creia que havia d’agrair-li a Fernández Vara alguna mena de suport rebut durant la campanya o per satisfer el compromís que hi hagués adquirit. I fa bé també de posar el partit de dissabte a les sis de la tarda si creu que així afavoreix els interessos dels socis barcelonistes i compleix amb la promesa electoral de posar els partits en horaris raonables.

Ben diferent és la qüestió del català. El català és l’idioma oficial del club i els estatuts obliguen a donar-li un ús preferent. Al Congrés de Penyes Sandro Rosell no ho va fer, va dir que parlaria només en castellà per educació, en atenció a les penyes vingudes d’Espanya, i perquè en castellà tothom s’hi entén. Jo crec que s’equivoca. No crec que es tracti d’un problema d’educació sinó de drets. Jo entenc que fora de Catalunya els directius blaugranes s’adrecin als seus auditoris amb la llengua que hi sigui majoritària. Però a Catalunya ho han de fer en català, sempre o gairebé. Perquè si no resulta que les penyes catalanes, a Catalunya i a fora, no tenen mai dret d’escoltar el seu president i els seus directius en català. Si el problema del català fos d’educació tindríem, en conseqüència, que també hi pot haver mala educació envers els penyistes catalans.

El FC Barcelona és un instrument potentíssim per a la normalització nacional de Catalunya. El país no té gaires institucions més d’aquesta transcendència i força. Sandro Rosell va guanyar les eleccions amb claredat i té el dret i l’obligació de presidir el club segons el seu ideari, manera de fer i de pensar. Ara: si la visita a Extremadura, el Congrés de Penyes i l’Onze de Setembre són la mesura catalanista de la seva presidència, qui sap si en acabat no haurem de dir malaguanyat Barça!