Dimarts Solidaritat Catalana per la Independència presentava nous integrants a la coalició. Uns ecologistes, que parlen d'una Catalunya lliure i autogestionada energèticament; amb un líder que a més de renyar els periodistes presenta com a full de serveis haver participat a Nacionalistes d'Esquerra, un dels fracassos més sonats de la història electoral.

Els altres integrants: el Partit Republicà Català - uns altres dissidents que morts de fred s'acosten a l'escalfor mediàtica-. Per cert, el president del partit és un exmembre del BEAN, un altre dels fracassos més sonats de la història.

Un altre  fitxatge, un exfundador de Reagrupament que rajava del seu antic partit. Classe política evident. I pel mig, els del Cercle Català de Negocis, que encara no entenc què hi pinten. A tot això, al pobre Moisès Broggi el treuen a passejar quan l'home no ho volia.

Paral·lelament els de Reagrupament emeten un comunicat anunciant que han pactat amb Suma Independència. Un altre xiringuito sorgit de “l'efervescència política” que recull aprenents de Macià de pela amb trenta. Poc després, els de Suma Independència avisen que només una facció, la de l'incombustible Enric Canela, és qui ha firmat el pacte; per tant, res de socis. Embolica que fa fort. Mentrestant, Joan Puigcercós escriu una carta a la militància  que justifica no sé què i explica que declarar la independència unilateralment és confondre  desig i realitat.

Tot això em recorda un acudit. “Perdoni, vostè què opina de la postura albano-kosovar? No ho sé, a mi m'agrada que me la mamin”. I CiU, que escolta el soroll, afirma que ells a diferència de Pujol ara estan per la independència. Llestos a Can Mas.