Lectures i diagnosi de Pujol i Carod
Dos homes que han marcat una part important el catalanisme a finals del XX i principis del XXI han estat Jordi Pujol i Josep Lluís Carod-Rovira.
Tots dos han conceptualitzat una vessant del catalanisme i han governat el nostre país. El primer ho va fer des del possibilisme del peix al cove i des de la fermesa paradoxal del “fer país” però sense fer estat (català). Pujol es reclamava nacionalista català i que la seva única nació era la catalana, ara bé, intervenia en la política espanyola activament pactant a dreta i esquerra.
Carod-Rovira ha conceptualitzat el sobiranisme a l’entorn de l’esquerra nacional prenent com a horitzó la creació d’un estat independent, però no ha volgut mai l’etiqueta de nacionalista, sinó de nacional. I la seva acció de govern s’ha fet amb el PSC, un partit català però amb lligams amb el PSOE.
Les paradoxes del sobiranisme de les darreres dècades a vegades són incompreses. Per conèixer l’acció dels polítics hem d’escoltar, llegir i observar, però per entendre’ls del tot, segurament hem d’anar a buscar les influències dels dos personatges en la construcció de la seva ideologia personal. Ambdós en tenen moltes, són persones cultivades, però deixeu que em centri en un parell que tracten el present partint del coneixement del passat, en el cas de Pujol, Vicens i Vives i, en el cas de Carod, Rovira i Virgili.
Vicens i Vives és l’historiador de la Catalunya possibilista que revifa el XIX i XX amb la burgesia energètica i que s’implica en una Espanya que no en podrem marxar però que ens hauria de reconèixer. Enemic de les “bullangues” i dels “demagogs messiànics”. El valor del possibilisme.
Rovira i Virgili és el pensador i polític d’ànima republicana de matriu confederalista que abasta el sobiransime des de la civilitat nacional i el republicanisme netament progressista, que acaba els seus dies com a president del parlament d’un país derrotat pel feixisme. Èpica republicana.
Dos joncs de pensament ben diferents en el catalanisme, però que en el 2010, conflueixen en la diagnosi: ara és el moment del dret a decidir.
COMENTARIS
+0
-0
+0
-0
+0
-0
+0
-0
+0
-0
+0
-0
+0
-0
+0
-0
Però segurament era "el que tocava", com el tripartit era el que tocava.
Tot va avançant cap a un horitzó, la independència.
Per fi un escrit que no és frontista.
+0
-0
De la mateixa manera ens deixem influir pels 'creadors d'opinió' i finalment acabem expressant la seva opinió i no pas la nostra.
Pujol i Carod (aquesta és la meva visió de la realitat) han estat dos personatges que han marcat la política des de la transició. Primer Pujol, governant i actuant amb una visió de país i de govern conservadora i procurant que el seu 'nacionalisme' molestés el mínim els poders fàctics d'Espanya.
Després, Carod, introdueix l'independentisme en la vida política i parlamentària de Catalunya i comença a construir un projecte de futur amb l'esperança que acabi arrelant i que algun dia arribi a ser majoritari. És un plantejament més arriscat, però és un plantejament clar i honest, que el proclama als quatre vents i prescindeix de les possibles reticències o prevencions que pugui aixecar en els poders que dominen les estructures de l'estat.
A aquests dos grans estadistes, segurament que caldria afegir-hi Maragall i la seva obstinació en convertir uns poders absoluts de l'estat al federalisme, objectiu que ara comença a reconèixer com a missió impossible.
I no n'hi ha més. Crec que en el panorama polític de Catalunya els darrers trenta anys no hi ha hagut cap altra personatge que puguem considerar-lo un autèntic estadista.
+0
-0
+0
-0
El que m'agrada és la conclusió final.
+0
-0
+0
-0
Accés usuaris
- Som a Internet des del maig de 1996
- SCG Aquitània SL
- Empresa adherida a l'Internet Quality Agence
- Notícies publicades amb llicència
