Diumenge passat van entrar en vigor als Estats Units les últimes mesures de la Llei de protecció dels usuaris de targetes de crèdit, (la Credit CARD Act), aprovada pel Congrés el mes de maig de 2009.

La llei és un més dels esforços que han fet últimament els polítics d’arreu per posar remei als “excessos” del món de les finances que hi ha el costum de dir que han contribuit decisivament a provocar l’última crisi, i tant el Senat com la Cambra de Representants la van aprovar amb el suport de congressistes dels dos partits.

La llei preveia, entre d’altres coses, limitar dràsticament el marge que tenen els bancs per alterar el tipus d’interès que carreguen als clients en funció de noves informacions rellevants per avaluar-ne la solvència. Hi havia casos d’una extraordinària bellesa contractual que queden ara compromesos: la tradició sòlidament establerta, per exemple, d’ augmentar el tipus d’interès als clients que perden la feina.  Un risc superior requereix un preu més alt, com sap qualsevol jove que pretén assegurar-se la moto. I ara aquest senzill ajustament, entre moltes altres coses, serà més complicat.     

Com sempre que els polítics volen protegir-nos de la nostra inconsciència i de la voracitat empresarial, (especialment si aquesta voluntat és prou forta per generar consensos bipartidistes) cal estar atents als efectes inesperats dels seus esforços. Un error freqüent en aquest tipus de mesures protectores és el d’assumir que tota la resta es mantindrà igual; que els bancs, en aquest cas, no redissenyaran els contractes per protegir-se dels efectes adversos d’aquestes mesures i que els nous contractes no acabaran sent pitjors pels consumidors dels que hi havia fins ara. Com a mínim si l’objectiu, com diuen, era protegir el consumidor. 

Perquè, de moment, ja sabem que amb l’entrada en vigor de la llei el tipus d’interès de les targetes de crèdit noves està batent récords i ja se situa al nivell més alt dels últims nou anys. No és estrany: si costa més ajustar l’interès a les circumstàncies de cada client, és raonable que pugi l’interès mitjà. L’editorial del Wall Street Journal començava preguntant-se dilluns, ben oportunament, “quanta més protecció podriem aguantar els consumidors”.