La pau institucional al FC Barcelona potser no arribarà mai, i la veritat és que és una llàstima perquè si aquest club anés una mica unit seria tan imparable que cada matí podria mandrejar una estoneta. Però, què hi farem si els que hi han de fer no hi fan ni prou ni gens. Mentre l’equip continuï aïllat i no se’n ressenti, la no pau no esdevindrà crisi i no deixarà de ser, això sí, un seguit d’episodis de molt mal gust, com els que s’han esdevingut aquesta setmana, entre persones que s’hi haurien de mirar molt més.

La visita del Racing creava un cert recel, més que res per allò del virus FIFA. És veritat que a l’equip li costa guanyar després d’una setmana d’aturada per la broma de les seleccions que en diuen nacionals, és normal, però tampoc calia exagerar. Els càntabres portaven 14 dies preparant el partit, mentre que els blaugranes l’han hagut d’esperar amb quatre gats. Tant se val, ni que n’haguessin estat trenta, de dies. Hi ha massa diferència. Que no vol dir que al rival no se l’hagi de respectar sempre i en qualsevol circumstància.

El Barça i el Madrid ja estan arribant en aquell punt de forma en què per deixar de sumar un punt s’han de produir tantes circumstàncies adverses que es fa inimaginable que puguin perdre contra gairebé ningú. Els madrilenys en van fer quatre al Betis, l’entrenador del qual, just fa quatre dies, va dir que arribarien com a líders al Santiago Bernabéu. En van rebre quatre.

L’entrenador del Racing, Héctor Cúper, potser perquè és més gat vell que no pas Pepe Mel, o bé perquè el seu començament de campionat ha estat més galdós que no pas el dels andalusos i es veu a venir quin calvari els espera, no havia estat tan bocamoll. I això que en la fulla de serveis de la temporada hi té un empat contra el Madrid que no està pas gens malament. Si fa no fa, li ha sortit igual de barat, o de car: n’hi han caigut tres.

De conclusions esportives se’n poden treure ben poques. Aquest Barça - Racing haurà estat un tràmit avorridíssim, del tot prescindible. L’única observació possible és precisament aquesta: amb partits així, amb tant de desequilibri entre els contendents i amb un calendari tan atapeït de competicions que es fan i s’allarguen perquè sí, el futbol no serà mai viable per a ningú. És tan clar, que sembla mentida i tot.