No sóc expert en llengua, però l'expressió "peix al cove", que va popularitzar l'estil pujolià de negociar amb Madrid, sempre m'ha semblat que era utilitzada de manera poc apropiada. De fet, una cosa "és peix al cove" quan és senzilla d'aconseguir, quan la tens a la punta dels dits. "Cosa fàcil de resultat segur", defineix l'Alcover-Moll. En canvi, la política dita de "peix al cove" s'ha acabat entenent com aquella que agafa tot el que pot aconseguir, mal siguin quatre engrunes, i sigui en les condicions que siguin. Es tracta, doncs, d'un anar a esgarrapar allò que es pot, donant per descomptat que és difícil obtenir el que ens pertoca, perquè és nostre i és de justícia. No és ben bé allò de la pel·lícula de Woody Allen, Take the Money and Run, però s'hi assembla. La idea exacta potser seria: "agafa el que puguis, i a córrer". És un procediment, doncs, que ni és fàcil, ni és segur. En definitiva: la política de "peix al cove" ha acabat sent sinònim d'impotència negociadora i, per tant, expressió d'una recerca immediata de resultats, merament tàctica, sense possibilitat o sense voluntat estratègica. Més aviat, doncs, hauríem hagut de parlar de la política del "pa per a avui, fam per a demà", que és on som exactament ara.

Aquesta setmana, quan Artur Mas ha anat a Madrid, s'ha tornat a parlar de la política de "peix al cove", i ho ha qualificat així el mateix govern. Ha estat un gest, efectivament, d'impotència negociadora. Hi ha anat amb les orelles més que plegades, retallades. Exactament, en un 10 per cent. Hi ha anat sense cap pretensió estratègica –diuen que això no toca fins el 2013-, just per anar tirant. Encara pitjor: Mas se n'ha anat a Madrid, no ja a buscar peix per posar-lo al cove, sinó a demanar un cove per anar a comprar peix pagant nosaltres. Novament, l'expressió ha fet un gir en el seu significat, i perdent aquella espurna de murrieria que tenia en la versió pujoliana d'anar a esgarrapar qualsevol cosa aprofitant alguna feblesa circumstancial de l'adversari, ara s'ha fet servir com a expressió de resignació pura i dura. No s'entengui pas com una crítica a Mas. Ja m'agradaria pensar que "una altra negociació és possible". Però no és així. A amb les regles de joc actuals, amb moderació i lleialtat constitucional, s'ha acabat la pesca i el peix, i a Madrid, fins i tot et discuteixen el cove.  

I és que, per mantenir-nos en l'àmbit de les expressions marineres, convé recordar allò de "qui vol peix, que es mulli el cul". Sí, senyor president: em temo que s'acosta l'hora de ficar el cul a l'aigua.