Feia temps que no em tibava tant la llengua. D’una banda, es mor de sobte en Joan Solà. Tristesa, orfandat, sensació d’injustícia per una persona que encara podia haver donat el millor que covava a dins. Un home savi, un home bo, un home de paraula. No n’anem sobrats, de gent així. Però la natura és com és, capriciosa, i no s’emporta els que toca, ni els pitjors ni els millors, sinó els que marca la dama negra.

Després el Vaticà fa públic que, en la visita del Papa a Barcelona, el català serà la llengua vehicular de la majoria dels actes litúrgics. Res a dir, evidentment, i normalitat absoluta, com amb la majoria de misses que es fan a Catalunya. Però tant desacomplexats no podíem ser, o sigui que boten els propietaris de la COPE, monsenyor Rouco Varela al capdavant, i comencen a rondinar que quina cosa més estranya, que a Santiago com a molt s’hi inclou alguna frase simpàtica en gallec, i que el més lògic seria emprar el castellà, bla, bla. Ja veurem com acaba la lletania.

Però el més demencial que s’ha produït en els darrers dies són els recursos del PP i alguna entitat monolingüe contra els reglaments lingüístics de les administracions catalanes. Les primeres a sentir el cop han estat les normatives de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Lleida, i ja podeu calçar-vos, perquè en vindran més. A l’empara de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, la qual desarma el català com a dret i deure, es poden produir tantes queixes com sigui, i els enemics de la llengua se’n sortiran sempre perquè ara tenen la llei clarament a favor.

Si us haig de ser franc, feia un temps que m’havia oblidat una mica de l’idioma. No és que pensés que ja ho havíem resolt amb nota i per vida, però el marc de cooficialitat establert no era la cosa més lesiva de la terra, amb el nou Estatut semblava que podíem avançar, i jo imaginava, ingenu de mi, que ningú amb dos dits de front seria tan salvatge com per trencar un consens que no generava maldecaps. Una qüestió tan delicada, tan ben treballada i tan endreçada, com l’aparador d’una botiga de cristalleria, no havia de patir els embats de cap elefant. Jo creia que podíem passar a altres temes més ardents.

Doncs m’equivocava, els elefants han entrat en campanya. Estem veient ara els efectes pràctics de la cèlebre sentència del TC en la nostra convivència diària. Aviat coses que semblaven tan imbatibles com la immersió a les escoles o la televisió pública en català seran atacades, i em temo que poden ser fàcilment vençudes per llei. Com a mínim tenim dos elefants en marxa; les institucions de l’estat, inclosa la judicatura, i l’autoodi d’un grapat de catalans que no suporten la normalitat.

La meva única esperança es basa en els precedents. Als catalans, quan ens han estirat de la llengua, sempre hem parlat alt i clar. Encara que no la usem ni la protegim com cal, que la tinguem desnerida i amagada, encara que siguem poc activistes, quan els que trepitgen la nostra parla són els de fora, ens exclamem. La nostra llengua és una criatura feble, menuda, un fill estimat i maltractat alhora, però que només podem maltractar nosaltres. Quan l’adversari li clava un bufa, muntem en còlera. El català no el pot matar ningú que no sigui dels nostres. Vet aquí el meu pronòstic.