L'Abadia de Sant Miquel de Cuixà, a Conflent, era escenari fa pocs dies d'un dels moments més profunds i eufòrics de la nostra represa cultural i nacional. Un moment cabdal d'aquest 2006.

Desenes de joves músics, vinguts d'arreu els Països Catalans, feren bategar els assistents i el Canigó sencer. L'OJIPC, l'Orquestra Simfònica de Joves Intèrprets dels Països Catalans amb la direcció d'en Salvador Brotons demostrava amb solemnitat, qualitat i una energia ben tangible que som una nació.

Cordes d'Andorra, l'Alguer, la Franja de Ponent, el Principat i les Illes i vent sobretot valencià prengueren els cors i feren a dojo insinuar llàgrimes davall la transcendent sonoritat del temple, que acollia centenars de persones vingudes també d'arreu la nació i retrobades any rere any a l'entorn de la Universitat Catalana d'Estiu de Prada.

Entre els assistents els caps de les entitats culturals més actives dels Països Catalans, que, com un delicat tresor portaven de cada racó de la nostra terra els seus millors músics. D'un extrem i l'altre, des de l'Obra Cultural de l'Alguer a la Institució Cultural de la Franja de Ponent, i del bell mig la mallorquina mare del projecte reeixit, na Magda Gonzàlez, amiga lluitadora que uns dies abans, en un dels assaigs, m'agarrà ben fort i em digué a cau d'orella ‘és, el nostre exèrcit sonor...!'.

Sí. Quasi en un somni vivíem el que s'anava a produir la nit d'un 24 d'agost. Un concert intens, que elevà la nostra terra per damunt de discursos i polítics, de banalitats i derrotes, del foc i el temps, un concert que ens palesà que, si som capaços de tenir una orquestra nacional així, indubtablement, serem el que vulguem ser.