Opinió

No venim del no-res

«Vaig treure la llibreta i el bolígraf i vaig començar a escriure i, com encara ara faig sempre, vaig començar pel títol: “Proposició no de llei sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana”»

En aquella època, 1989, jo anava a Barcelona, des de Tarragona, gairebé tota la setmana, en dies feiners. I com que no conduïa ni llavors ni ara, em desplaçava sempre amb tren. Baixava a l’estació de França i ho tenia a un cop de pedra del Parlament. Ja feia temps que em ballava pel cap, però aquell dimarts de primavera vaig decidir-me a posar fil a l’agulla a la idea. Vaig agafar un exprés que venia de Bilbao, més aviat buit, amb gent dormint o descansant amb els ulls tancats i vaig encabir-me en un on no hi havia ningú. Vaig treure la llibreta i el bolígraf i vaig començar a escriure i, com encara ara faig sempre, vaig començar pel títol: “Proposició no de llei sobre el dret a l’autodeterminació de la nació catalana”. I vaig enllestir-ho al llarg del trajecte, tot d’una tirada. He de confessar que, des del primer moment, vaig pensar en clau de Països Catalans i no tan sols del Principat de Catalunya. Per això, el títol de la proposta parlava de l’autodeterminació de la “nació catalana” i no de Catalunya i, també per aquest motiu, en el primer punt es deia que Catalunya “forma part d’una realitat nacional diferenciada” i no pas que “és una realitat nacional diferenciada”. Ningú no hi va fer comentari, ni tampoc jo vaig explicar el perquè d’aquell redactat una mica singular. En aquelles dates, a ERC érem sis diputats: Joan Hortalà, Marçal Casanovas, Joan Sabanza, Àngel Colom, Miquel Pueyo i jo mateix. Ben aviat, els tres primers abandonaven ERC i el grup parlamentari quedava partit per la meitat, si bé amb el pas dels anys M. Casanovas tornà al que havia estat el seu partit de tota la vida. Tothom va acollir la proposta favorablement, vaig picar-la a l’ordinador, signar-la com a portaveu del grup i entrar-la a registre.

Vam tenir la sort que, per part de CiU, va fer-se càrrec de la iniciativa parlamentària el diputat Max Cahner. Érem amics, havíem coincidit en aventures culturals en el passat i havíem de tornar a fer-ho en el futur, i, a més, en Max era un home de Països Catalans i independentista. Va ser la seva tenacitat i la seva complicitat amb la proposta allò que va facilitar l’èxit de la iniciativa. Amb les seves esmenes aplanà el camí perquè el seu grup acabés donant-hi el vot favorable, sense el qual la proposició no s’hauria aprovat mai perquè no hauria tingut majoria. Quan aquesta arribà al debat i votació, ERC s’havia convertit en agrupació parlamentària i els tres diputats escindits havien passat al grup mixt. La comissió d’organització i administració de la Generalitat i govern local era presidida per Jaume Camps, amb Josep Sendra com a secretari, tots dos diputats de CiU. El 12 de desembre de 1989, a més del grup proposant, hi votaren a favor CiU, IC i CDS, mentre que només el PSC hi votà en contra, ja que el diputat del PP abandonà la sala on era reunida la comissió, absolutament espaordit. Sembla que, aquell mateix vespre, des de Madrid, algú telefonà als seus correligionaris del CDS demanant-los. “¿Pero qué coño habeis votado?”.

L’acord del Parlament obtingué un impacte enorme, atès que es produí de forma inesperada. Recordo les reaccions de la caverna política i mediàtica espanyola, de dretes i d’esquerres, en particular Felipe González i Alfonso Guerra -aquests figura que d’esquerres. Sense Facebook, ni Twitter, ni res de similar, vaig elaborar una columna amb deu opinions contràries a Catalunya i a l’autodeterminació i, desordenadament, a l’altra columna vaig escriure-hi el nom de deu espanyols, F. González, J.A. Girón de Velasco, Utrera Molina, A. Guerra, etc, barrejant-hi a consciència franquistes d’ideologia i antifranquistes durant la dictadura, amb l’objectiu d’escatir, en una mena de joc, a qui calia atribuir cada afirmació. Francament, era molt difícil d’encertar-la perquè no hi havia matisos, lamentablement, entre els representants del franquisme i els que l’havien combatut. S’havien instal·lat tots en una irracionalitat visceral, pròpia d’algú que ha embogit. La resolució del parlament català va tenir, però, una altra conseqüència positiva i rellevant. Per primer cop des dels anys 30, Catalunya passava al davant del País Basc i, mesos després, el Parlament de Vitòria aprovava un acord similar. En un clima basc marcat per la violència d’orientació independentista, amb la reacció repressiva corresponent, des de Catalunya enviàvem el missatge que hi havia una altra manera de fer les coses, pacífica i amb les institucions democràtiques com a instrument, amb la companyia del debat polític per a enriquir la proposta. Tres dècades després, l’encert de la via catalana s’ha confirmat, amb escreix, amb la situació actual, quan estem a les portes d’un referèndum d’autodeterminació. M’ha semblat que podia tenir el seu interès recordar-ho ara, també com a demostració que no partim del no-res i que existeix una tradició autodeterminista catalana, incloent-hi l’àmbit parlamentari, una tradició que, amb J.N.Roca i Farreras, es remunta ja al segle XIX. I com a homenatge, també, a Max Cahner, el primer que, sense dir-ho, va construir estructures d’estat, en l’àmbit de la cultura. Aquella resolució diu així:

“El Parlament de Catalunya:
1.  Declara, solemnement, que Catalunya forma part d’una realitat nacional diferenciada en el conjunt de l’estat, fet que el poble català ha sostingut en tot moment, tant des de les seves forces polítiques, de les institucions culturals i civils del país, com des de la consciència de la majoria dels seus ciutadans i ciutadanes.
2.  Manifesta que l’acatament del marc institucional vigent, resultat del procés de transició política des de la dictadura a la democràcia, no significa la renúncia del poble català al dret d’autodeterminació, tal com estableixen els principis dels organismes internacionals i es dedueix del preàmbul de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1979.
3. Afirma, com a conseqüència, que en el moment que ho cregui oportú, i a través de les actuacions previstes en el mateix ordenament constitucional, podrà incrementar les cotes d’autogovern fins allà on cregui convenient i, en general, adequar la regulació dels drets nacionals a les circumstàncies de cada moment històric.
Palau del Parlament, 12 de desembre del 1989”.

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
Pep Martí | 8 comentaris
01/01/1970
Daniel Guerra (Universitat de Sevilla) i Jaime Pastor (UNED) expliquen a NacióDigital com viu l'àmbit acadèmic espanyol el conflicte Estat-Generaliat | Asseguren que si l'1-O és un èxit de participació, s'obriran vies de negociació política
01/01/1970
La secretària de comunicació del nord-americà remet a les declaracions de la portaveu del Departament d'Estat, Heather Nauert, que va afirmar que "no interferiran" en la qüestió catalana
El Piromusical de la Mercè 2017 | Twitter @bcncultura
01/01/1970
L'edició d'enguany, que tanca les festes de la Mercè, també commemora els 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona
Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, mostrant una papereta de votació de l'1-O. | Òmnium
Roger Tugas | 8 comentaris
01/01/1970
Els estudiants de la UB reparteixen 100.000 paperetes de votació de l'1-O en el marc de la Marató per la Democràcia que se celebra aquest diumenge, mentre que l'ANC i Òmnium en distribueixen 900.000 arreu de Barcelona
La sala Scala on hi va haver l'atac | CNT Madrid
Dani Cortijo | 5 comentaris
01/01/1970
«Malgrat la tònica alegre que estan prenent aquests dies les manifestacions, diversos responsables polítics no deixen d’advertir de la situació de violència imminent»
El centre de Barcelona es va omplir de gent aquest dimecres suport a l'1-O | Adrià Costa
Oriol March | 6 comentaris
01/01/1970
Relat de tots els esdeveniments que van arrencar dimecres amb la detenció d'alts càrrecs implicats en el referèndum i que ha culminat aquest dissabte amb l'amenaça de control dels Mossos | L'executiu es prepara per una nova ofensiva que afecti directament consellers, el vicepresident i el president
Cospedal no ha cridat a files els espanyols per evitar l'1-O | Ministeri Defensa
Sergi Santiago | 5 comentaris
01/01/1970
Els manifestants independentistes tampoc han robat armes a la Guàrdia Civil, ni Cospedal ha cridat a files a tots els espanyols per aturar l'1-O