Opinió

Rafael Casanova, l'antiheroi que va complir un deure

«Acudeix al front de combat, clama per auxili a viles i pobles del país, és present, amb la Coronela, en els horribles combats del convent de Santa Clara d'agost»

| 18/06/2017 a les 22:01h
Ara que ja sembla que 1714 no hagués arribat a passar mai i que el Born és de nou un mercat de mercats amb unes pedres a sota, és bo tornar als orígens per a ser originals. 

De tots els personatges de l’escena dels anys de la guerra contra la invasió borbònica de Catalunya, el meu favorit és Rafael Casanova. L’antiheroi que dubtava –com Claris- però que per damunt de vacil·lacions i preguntes va respondre sempre amb el mateix capteniment: la fidelitat al compliment del seu deure com a servidor públic. Mentre el món era regit per testes coronades, prínceps i emperadors, a Catalunya un advocat n’administrava el destí. Que el poble havia volgut donar-se: la guerra a ultrança per a defensa de les seves llibertats.

Nascut el 1660 a Moià, el 1678 ja exercia d'advocat a Barcelona. L'any 1707 és nomenat Ciutadà Honrat de la Ciutat per Carles III. És un jurista de prestigi, un patrici de la naixent burgesia barcelonina, vidu, amb un fill. Sis anys després, amb 53 anys, la sort fa que sigui nomenat conseller en cap. Des d'aquell moment menarà una activitat frenètica, al capdavant d'una ciutat assetjada. El 3 de setembre de 1713, els borbònics confisquen els seus béns a Sant Boi. Sap que representa la màxima autoritat civil i assumeix la tradició dels Fivaller i Fontanella. Es preocupa de l'abastiment de la població i de la defensa de la ciutat. En l'organització de la Junta de Guerra, ell es reserva la presidència de la 9a, la que fa referència als afers militars. Vetlla per evitar el pillatge i l'estraperlo. El 16 de maig de 1714, amb la resta de consellers de la ciutat, acorden, per unanimitat, continuar la lluita fins a la darrera gota de sang. Ho juren amb les espases alçades. El 28 de juliol decreta la mobilització general “de 14 anys en amunt”. Però, sobretot, el Consell en Cap exerceix de coronel de la Coronela, això és, de l'organització i coordinació dels ciutadans de Barcelona. Acudeix al front de combat, clama per auxili a viles i pobles del país, és present, amb la Coronela, en els horribles combats del convent de Santa Clara d'agost, se'l veu a les nits visitant les muralles, escolta els crits de fam que pateixen soldats i poble, mentre arriba un setembre fred i l'aigua de la pluja entra fins a les entranyes de la gent.

El 4 de setembre es reuneix el Consell dels Tres Comuns. Casanova, com Villarroel i altres dos membres, vota a favor de la capitulació, però la gran majoria decideix resistir. El general Villarroel, disconforme, dimiteix; Casanova, disconforme també, es manté en el càrrec, assumint fins al final una resolució que no comparteix. La resta és conegut. 

Fa dos anys, l’amic Antoni Muñoz va publicar L’11 de setembre poble a poble, un d’aquelles llibres que a cada plana hi descobreixes un fet nou, inèdit, fins aleshores sepultat en els arxius militars espanyols o internacionals. 

Muñoz relata una escena que va produir-se a finals de juny, quan l’almirall Ducasse va ser reemplaçat per Bellefontaine. Es van fer uns intercanvis de presoners i, en una litúrgia més de les cerimònies de la guerra, Casanova pujà a bord de la galera de Ducasse per a acomiadar-se’n. Els fets foren narrats per un “periodista” que va publicar la crònica a “Le clef du Cabinet des Princes de l’Europe”. Casanova li diu a Ducasse que l’emperador austríac  els enviarà un estol marítim amb 8.000 homes i que al Tractat e Rastatt hi ha un capítol en favor dels catalans. Ducasse li nega. I aleshores, Casanova deixa anar: “Senyor, fent nostres interessos de Sa Majestat Imperial hem pres una decisió bona o dolenta. Si és bona, el cel ens protegirà i la posteritat ens lloarà i ens plorarà. Si és dolenta, tampoc n’hauríem sortit més ben parats si ens haguéssim sotmès. Ja és massa tard per fer-nos enrere, encara que acabem enterrats sota les ruïnes de les nostres cases…”

És així com es compleix el deure de servidor públic.
 

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Ya que el amigo QUIM dice sobre su heroe que "la resta és conegut", ahí va la resta, por si alguien la ha "olvidado"
Anònim, 19/06/2017 a les 10:13
+16
-10
A principios de julio de 1714, durante el último episodio de la Guerra de Sucesión, las fuerzas borbónicas del duque de Berwick se presentaron en las murallas de Barcelona para llevar a efecto la fase final del asedio. Durante esta etapa, el general del Rey Felipe V ofreció ciertas condiciones para que la ciudad se rindiera sin derramar una gota de sangre, pero los representantes de Barcelona, encabezados por Rafael Casanova, las rechazaron porque Berwick se negaba a garantizar los fueros.

Al insistir en su empeño de no rendirse, aunque cada vez era más evidente que ningún ejército podría romper el sitio, Berwick exigió una rendición incondicional. No en vano, un ejército muy superior, compuesto por 35.000 infantes y 5.000 jinetes, respaldaba la amenaza del general borbón. Y los 16.000 defensores de Barcelona, muchos de ellos ciudadanos, empezaban a ser conscientes de que no cabía rescate alguno: la mejor salida era la rendición.

En septiembre, la situación de la ciudad era desesperada, y Berwick accedió a recibir una delegación dando por hecho que venía a ofrecer la rendición de la ciudad. El día 4 de septiembre tuvo lugar la insatisfactoria reunión, de cuyo fracaso el historiador Henry Kamen –en su libro «España y Cataluña: historia de una pasión»– culpa directamente a Rafael Casanova. Así, «la delegación encabezada por el conseller en cap se negó en todo momento a hablar de las condiciones de rendición».

Antonio de Villarroel, general de los defensores, no encontró sentido a la decisión de Casanova y dimitió de su cargo. El día 11 de septiembre las tropas borbónicas entraron en la ciudad que respondió con una desesperada defensa donde se registraron miles de muertos. Poco después del mediodía del día 12, la ciudad se rindió incondicionalmente y las tropas del Rey Felipe V entraron en Barcelona.

Con la caída de la ciudad, el político quemó sus archivos y se hizo pasar por un muerto.
«La decisión suicida e innecesaria de no rendirse fue de Casanova», sentencia Kamen en su libro. El día del asalto final, Casanova estaba durmiendo y tras ser avisado se presentó en la muralla con el estandarte de Santa Eulalia para dar ánimos a los defensores. Herido de poca gravedad por una bala en el muslo, Casanova fue trasladado al colegio de la Merced, donde se le practicó una primera cura. Con la caída de la ciudad, el político catalán quemó sus archivos, se hizo pasar por un muerto y delegó la rendición en otro consejero.

Como balance final, el duque estimaba que habían muerto alrededor de 6.000 defensores, una cifra próxima a la estimada por los historiadores en la actualidad. La decisión de Casanova de resistir, cuando la caída de Barcelona era un hecho, y «tanta muerte innecesaria» enfureció a Berwick que despachó de malos modos a la delegación catalana que fue a visitarlo el día 13.

Disfrazado de monje, Rafael Casanova huyó de la ciudad y se encondió en la finca de su hijo en San Boi de Llobregat. En el año 1719, fue amnistiado y volvió a ejercer como abogado hasta retirarse en 1737. Murió en Sant Boi de Llobregat, treinta y dos años después de la rendición de Barcelona.
Excel.lent
Anònim, 19/06/2017 a les 11:25
+11
-15
Excel.lent article i millor exposició sobre uns fets que ens haurien de fer pensar. Tanmateix maleeixo i deploro l'actitud de l'actual ajuntament de Barcelona amb el Born. El Born ha estat un referent de primera línia sobre el que passà a Barcelona i el que patiren els nostres avantpassats per salvar la terra de l'ocupació estrangera (que encara continua) i fou recuperat magistralment per un equip amb el senyor Torra al capdavant. Ara els governants barcelonins ens fan sentir vergonya d'allà on l'han portat. Espero que aquest govern desaparegui i se'n vagi per sempre més a viure el son dels incompetents i botiflers.
Que molesta del Born?
Eusebi Campdepadrós, 19/06/2017 a les 18:06
+0
-5
Que molesta del Born a l'actual govern municipal de Barcelona? Que molesta a la Sra. Colau de la història? Potser les pedres dels carrers, per on va fer la darrera càrrega la cavalleria catalana, els recorden que hi ha va ver qui es va revoltar contra la tirania en defensa de les Constitucions que emparaven les llibertats del poble, mentre ells es revolten de boca i claudiquen de fet.
El "destí" del poble català
Dvornik, 19/06/2017 a les 18:39
+5
-3
La guerra a ultrança per a defensar les seves llibertats és el "destí" de Catalunya que el poble havia volgut donar-se i que R. Casanova va "administrar" complint amb el seu deure de servidor públic?... Mare de Déu Senyor!!! Que potser Felip V no va jurar els furs quan va entrar a Espanya a començaments del segle? Que potser els anglesos i els holandesos no van bombardejar Barcelona per "convèncer" els seus ciutadans de quin havia de ser el seu "destí"?... O és que van fer un referèndum que la història, escrita pels castellans vencedors, no ha volgut recollir?... Mare de Déu Senyor!!!
Torna a ser massa tard
Tururut Tartana, 19/06/2017 a les 20:42
+4
-6
Un cop més torna a ser massa tard. Per voluntat d'Espanya hem arribat a l'actual situació, on ningú pot fer-se enrere. Veurem aquesta vegada si la decisió de defensar la nostra llibertat és bona o dolenta. Més ben dit, veurem qui guanya aquesta vegada, perquè no defensar la teva llibertat seria acceptar d'entrada la derrota.
a Anònim, 19/06/2017 a les 10:13
Anònim, 20/06/2017 a les 00:22
+8
-4
Anava a ficar els nassos en allò de "la resta és conegut" pero davant d'aquesta exposició històrica rigorosa i impecable ja no en tinc res a dir.
Només "confiar" que en Torra revisi una miqueta les seves fonts històriques i no torni a fer (com va fer i ràpidament va esborrar) que en la revolta d'en Claris hi havien tropes borbòniques sempre a punt de reprimir (sembla mentida el poc que dona anar a un col.legi elitista...)
Comentaris que fan pena
Anònim, 20/06/2017 a les 17:57
+2
-3
El 1812 es van constituir les Corts de Cadis després del fracàs que va suposar la monarquia borbònica absolutista, si Espanya ho va passar malament, Catalunya, amb una repressió militar, econòmica i social, encara pitjor.

Després d'haver abolit els furs d'Aragó i València, amb el tractat d'Utretch el 1713, quedava explícit que Felip V aboliria també els de Catalunya, insinuar que l'abolició dels furs per a Catalunya va ser culpa de Rafael Casanova per haver "resistit fins al final", és de no tocar de peus a terra (lo de fer-se passar per mort i amagar-se a la casa del poble sembla despectiu ja, oblidant que li havien confiscat tots els béns, ja m'explicarà com es podia amagar en una casa que servia d'allortjament a les tropes borbòniques).

Si fos grec o italià, em sentiria orgullós de viure en una terra on fa molts i molts anys va començar una democràcia, siguent català em sento orgullós de viure en una terra on fa també molts anys la gent lluitava contra la tirania absolutista en favor d'uns drets, com a mínim, més semblants a la democràcia i llibertats actuals.

Els dirigents espanyols però, sempre han necessitat exèrcits extreriors i de vendre's part del patrimoni per tal de sotmetre a tota la gent que diuen representar, reis forans, forces llunyanes. Espanya des del seu naixement té un problema molt gran que es diu IDENTITAT PRÒPIA, ja des dels temps d'Isabel II i la reconquesta d'Al-andalus els pobles es queixaven del totalitarisme castellà que s'ha imposat a tota la cultura peninsular, EL PROBLEMA IDENTITARI ESPANYOL, és el que ha provocat guerres civils i dictadures, sempre des del mateix vàndol esclar, mentres la majoria de pobles reclamen més respecte per la seva cultura l'extremisme castellà sotmet, tortura, crema i assassina a la seva pròpia gent.

Els anglesos es poden sentir orgullosos d'una "monarquia parlamentària", els francesos de la revolució, els italians del dret romà, els grecs de la filosofia... De què es pot sentir orgullós un espanyol? De passar-se per la pedra una cultura rere una altre? De tenir els millors poetes del país enterrats a les carreteres? Que les dues obres literàries més grans de tots els seus temps siguin una crítica brutal a la societat i control autoritari? De les "diferents nacionalitats" (textualment de la constitució) que són tractades com a "pueblerinos" o folklòriques com a mínim menyspreant el propi text que tant diuen respectar??? (un dels comentaris aquí ho torna a fer)

La veritat que els espanyols tenen moltes coses per sentir-se orgullosos, però són precisament les que sempre han rebutjat els seus mandataris absolutistes.
Bon article, llàstima els comentaris...
Anònim, 20/06/2017 a les 18:33
+2
-4
Que es creuen falsos mites que han sigut abastament desmentits.

Als revisionistes autoritaris us recomano que us passeu per la wikipèdia abans de vomitar tant d'odi, és una forma ràpida de no cagar-la com ho feu, quines barbaritats.

És bastant xocant que la "crema dels papers de la Generalitat", que va ser una ordre de Felip V per esborrar la memòria austricista, es presenti com que Casanova ho va cremar tot, amb quina intenció? Putejar als catalans???? N'hi ha que no teniu dos dits de front, una mica de criteri per favor.

Val la pena llegir el recull de falsos mites i difamacions més recents de dirigents tant del PP com de C's, on es van arribar a presentar suposats descendents directes de Casanova assegurant que era un "gran español en favor de la unidad", esclar que posteriorment ho han hagut de desmentir tot, però el vòmit ja l'han llençat, i veig que uns quants se l'empassen.

Només us falta dir que el General Moragues va voler ser decapitat, trocejat i exposat les seves restes per pròpia voluntat, n'hi ha que només teniu odi per dins.
a Anònim, 19/06/2017 a les 10:13 i Anònim, 20/06/2017 a les 00:22
Anònim, 21/06/2017 a les 00:44
+4
-2
Doncs jo anava a fer el mateix davant les reflexions excelses del nostre cronista (ara ficat a historiador) i més quan llegeixo "assumint fins al final una resolució que no comparteix. La resta és conegut" (jo diría més aviat "amagat" pels de la seva "corda").
Però ja està tot dit, gràcies a tots dos.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Quim Torra
Quim Torra, editor. Va treballar d'advocat a una companyia d'assegurances durant 20 anys. Fundador de l'editorial Acontravent. Ha publicat treballs sobre Eugeni Xammar, Montserrat Roig i l'exili català. Va ser director del Born i president d'Òmnium Cultural. El seu darrer llibre: Muriel Casals i la revolució dels somriures. És el director de la Revista de Catalunya. A Twitter: @quimtorraipla.
Enric Juliana | Adrià Costa
Pep Martí | 5 comentaris
01/01/1970
El periodista creu que en els propers mesos es plantejarà una reedició de Junts pel Sí i no descarta que Puigdemont torni a ser candidat i que Rajoy negociarà quan li convingui: «La política és molt freda» | El director adjunt de "La Vanguardia" sosté que Madrid, construïda per l'Estat, és ciutat de motins mentre que Barcelona ho és de revoltes i ha viscut totes les utopies d'Occident
01/01/1970
La dona de 53 anys i veïna de Manresa va ser traslladada a l'Hospital Mútua de Terrassa
01/01/1970
Josep Cruanyes, qualifica la proposició de llei de reparació jurídica de "fet històric"
Els joves es concentren a la plaça del Sol de nit i beuen alcohol | Veïns de la plaça del Sol i entorns
01/01/1970
L'atracció que exerceix aquest indret per seure amb una cervesa no l'han revertida Hereu, Trias ni Colau, i els veïns denuncien la impunitat: "Fins aquí hem arribat, prou" | Un projecte europeu ha instal·lat sonòmetres en 12 habitatges que revelen que de nit hi ha més soroll en aquest indret que en un carrer transitat com la Ronda Mitre
Recull de premsa internacional
01/01/1970
Les principals capçaleres d'arreu del món segueixen amb interès l'actualitat política de Catalunya i la seva aspiració sobiranista | La recent editorial de suport al referèndum de "The New York Times" inquieta l'unionisme