Opinió

Per què m'agrada treballar a Catalunya Radio

«El dia que m'hi faltin els meus amics, que deixin d'haver-hi programes com l''En guàrdia', el 'Fora de Catàleg' o el 'Solidaris', començarà sent hora de marxar»

| 18/06/2017 a les 22:00h
La temporada vinent m'agradaria continuar un any més a Catalunya Ràdio. Serà la novena temporada que treballo en un programa a la ràdio generalista pública del país. 

En tots aquests anys he anat veient com anaven i venien companys, projectes, directius... però també he detectat que hi ha coses que resten immòbils, i que han estat definitives per tenir il·lusió i ganes de seguir treballant en aquesta ràdio on de petit escoltava El matí de Catalunya Ràdio d'Antoni Bassas, el No ho diguis a ningú de Jordi Basté, el Versió original de Toni Clapés, el Força esports de l'enorme Santi Carreras, El suplement del Xavier Solà, ‘El cafè de la república’ de Joan Barril, el ‘Tapias variades’ del Joan Collell i un llarg etcètera de programes que he anat descobrint amb el pas del temps, anant a l'arxiu històric: Sang bruta, la radionovel·la del Monzó i el Pàmies, Adelina boulevard de l’enyorada Castillejo, La solució del sensepapers Carles Pérez, L'aparador de Neus Bonet, El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico de la Mercantil Radiofònica, Tarda Tardà, APM del Bassas i el Bosch i, més tard del Capdevila, El mínim esforç, Afectes molt especials de la Guillermina, Pasta Gansa...

M'atrapen tres coses de treballar a Catalunya Ràdio. La primera és que sempre ha tingut programes de servei públic que donen veu als febles. Indiscutibles, estructurals. I avui em refereixo més concretament al programa Solidaris que durant molts anys va portar la Rita Marzoa i que ara continua excel·lint l'Adrià Bas. La funció pública en majúscula que fa cada dissabte aquest programa a les 3 de la tarda és digne de la ràdio d'un país normal, sensible, que té un periodisme rigorós i que demostra com es pot competir amb la privada amb programes compromesos. 

La segona cosa és pels companys de redacció. És cert que hi ha persones que no tenen ganes de ser-hi, que escalfen una cadira i amb prou feina mouen un dit, però també n'hi ha, i moltes, que a banda de ser extraordinaris professionals són grans persones. L'Adrià Bas, per exemple. Durant més de 15 anys ha fet de tot a la ràdio i amb tothom. I la seva gràcia, més enllà de fer-ho tot sempre fàcil, és que sempre ha sabut que al seu voltant tenia companys, amics. El millor regal que m'ha fet aquesta feina és conèixer gent com ell, o com el Santi Carreras, o com la Laura Marín o la Neus Bonet. I paro ja, perquè aquí sí que no acabaria la llista. Hi he conegut grans persones. 

I la tercera és que aquests últims anys he tingut la sort, sense saber molt bé com, d’entrar en una família. L'equip. Jugar i aprendre amb tots i cadascun d'ells, fent ràdio, és de les fortunes més grans que he fet a la vida. La loteria em va tocar el dia que els vaig conèixer. L’Enric, la Xènia, la Mercè, el Ricard, la Gemma, l’Alba, el Roger, el Josep Maria i el Guillem. 

Catalunya Ràdio és una emissora on la complexitat burocràtica cansa les idees, les dissol. Per això, tot sovint, convé recordar-te, a tu mateix, que aquesta és una ràdio pública, de primera divisió, on t’hi envolten bones persones i té la millor escola de ràdio, la que tot el dia es fan seva a la privada. Al final, has de ser conscient que quan tot això no hi sigui, quan hi faltin els amics de redacció i deixin d'haver-hi programes com l'En guàrdia, el Fora de Catàleg o el Solidaris, quan només pesi aquesta feixuga estructura, començarà sent hora de marxar. 

Hi ha gent que aguanta per diners. Hi he vist molta misèria humana per no perdre la cadira. Però quan la ràdio ja no és la que un dia vas conèixer, et queda la dignitat. D’un plor ple de records, no en pots viure la resta de la teva vida. Necessites, i és just i repara, que sense drames posis el punt i final, a una etapa més de la teva vida.

També us pot interessar

 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Ricard Ustrell
Periodista sabadellenc. Director i presentador d'El Suplement de Catalunya Ràdio. A Twitter: @ricardustrell.
Enric Juliana | Adrià Costa
Pep Martí | 5 comentaris
01/01/1970
El periodista creu que en els propers mesos es plantejarà una reedició de Junts pel Sí i no descarta que Puigdemont torni a ser candidat i que Rajoy negociarà quan li convingui: «La política és molt freda» | El director adjunt de "La Vanguardia" sosté que Madrid, construïda per l'Estat, és ciutat de motins mentre que Barcelona ho és de revoltes i ha viscut totes les utopies d'Occident
01/01/1970
La dona de 53 anys i veïna de Manresa va ser traslladada a l'Hospital Mútua de Terrassa
01/01/1970
Josep Cruanyes, qualifica la proposició de llei de reparació jurídica de "fet històric"
Els joves es concentren a la plaça del Sol de nit i beuen alcohol | Veïns de la plaça del Sol i entorns
01/01/1970
L'atracció que exerceix aquest indret per seure amb una cervesa no l'han revertida Hereu, Trias ni Colau, i els veïns denuncien la impunitat: "Fins aquí hem arribat, prou" | Un projecte europeu ha instal·lat sonòmetres en 12 habitatges que revelen que de nit hi ha més soroll en aquest indret que en un carrer transitat com la Ronda Mitre
Recull de premsa internacional
01/01/1970
Les principals capçaleres d'arreu del món segueixen amb interès l'actualitat política de Catalunya i la seva aspiració sobiranista | La recent editorial de suport al referèndum de "The New York Times" inquieta l'unionisme