Opinió

Socialisme i brúixola

«L’esquerra amb vocació de majoria i voluntat de govern sembla navegar sense brúixola, a Europa, de manera que és impossible que arribi mai a cap port»

| 17/05/2017 a les 22:00h
L’anomenat “debat entre candidats” per a dirigir el PSOE ha estat la darrera manifestació del naufragi de l’opció socialista a Europa, o com ells mateixos ja s’anomenen, socialdemòcrata. L’acte en si, absent d’idees i de projectes, va acabar esdevenint una batussa pública entre dos, de poc nivell i farcida de retrets i envestides, amb un espectador al mig, que s’ho mirava. Si aquesta és l’esquerra que aspira a governar Espanya, tot fa pensar que hi ha, encara, uns quants anys per endavant d’executiu conservador. Aquella força de canvi que arribà al poder el 1982 és, avui, una caricatura del que va ser, amb uns líders històrics que ja formen part del sistema, veritable beautiful people, amb dirigents que comparteixen consells d’administració amb l’oligarquia de tota la vida, amb casos reiterats de corrupció i amb una xarxa de poder territorial representada pels barons, nom ben escaient a un partit monàrquic com ja ha acabat esdevenint, amb els anys. La desorientació és absoluta, més encara quan, al final, acaben rivalitzant amb la dreta per a veure qui és més nacionalista espanyol. Fora d’aquest àmbit, doncs, no és fàcil de trobar un discurs sòlid que s’associï a un projecte engrescador, regenerador i útil als interessos dels sectors populars i que tingui alguna relació amb el socialisme espanyol. Segons quin siguin els resultats aquest diumenge, el PSOE pot trencar-se i iniciar un camí ple de dificultats, tot i que, probablement, no tant com el que ha convertit en no-res el PASOK, el partit dels socialistes grecs. Pel que fa al català, fora ja del PSC els noms amb més prestigi, la dinàmica que duu el fa anar de mal borràs i cada cop se situa més a prop de la irrellevància. Unes properes eleccions no faran més que confirmar aquest presagi. Quan no se sap què es vol, on es va i quins interessos realment es volen defensar, es pot esperar qualsevol cosa excepte miracles.

Dels cinc candidats que, a les eleccions franceses, van situar-se al voltant del 20% dels sufragis, tres havien passat pel partit socialista: Jean Luc Melenchon, Emmanuel Macron i Benoît Hammon, aquest darrer candidat oficial del PSF i que va obtenir tan sols un 8% dels vots, el pitjor resultat de la història. Els propers dies en podrem avaluar la intensitat de la desbandada, un cop es coneguin amb detall tots els noms de la nova arquitectura governamental i dels integrants de les llistes electorals per les diferents circumscripcions.  A Alemanya, Martin Schultz, que semblava ser la gran esperança blanca del SPD, no ha alçat el vol tan enlaire com gairebé tothom augurava i, fins i tot, ha perdut en el seu propi feu: Renània del Nord-Westfàlia, el land més poblat del país, on nasqué Schultz i tradicional plaça forta del seu partit. D’això fa tan sols quatre dies. Abans, el 7 de maig, els socialdemòcrates van estimbar-se a Schleswig-Holstein, com ho havien fet el 26 de març al Sarre. Mals temps, doncs, per a la socialdemocràcia europea, un dels dos pilars al voltant dels quals s’havia anat construint Europa, de la II Guerra Mundial ençà.

Dels 27 estats de l’actual Unió Europea, tan sols mitja dotzena tenen cap de govern o primer ministre socialista, socialdemòcrata o reformista progressista, per no dir de centreesquerra que és com, ara mateix, s’estimen més de ser anomenats alguns. Sovint, però, el govern no és en solitari, sinó en coalició amb altres forces, no necessàriament progressistes. Es tracta d’Àustria amb Christian Kern, Itàlia amb Paolo Gentiloni, Malta amb Joseph Muscat, Portugal amb António Costa, Suècia amb Stefan Löfven i Txèquia amb Bohuslav Sobotka. Queden enrere aquells temps en els quals els líders i estadistes de forces pertanyents a la Internacional Socialista eren no sols referents polítics, sinó també ètics i morals, per als seus compatriotes i arreu del món. Parlo de Willy Brandt, Olof Palme, Sandro Pertini o Mário Soares, tan diferents de Felipe González, Bettino Craxi o German Schroeder. L’esquerra amb vocació de majoria i voluntat de govern sembla navegar sense brúixola, a Europa, de manera que és impossible que arribi mai a cap port. Una nova esquerra, radicalment democràtica, lliure de corruptes i que tingui clar quins sectors socials representa i quins interessos vetlla, és avui imprescindible al vell continent. No parlo, doncs, d’una esquerra que es confon amb la dreta, sinó de tota una altra cosa. Al segle XXI, els mots socialisme o socialista, per ells mateixos, ja han perdut la capacitat de suscitar il·lusió i esperança. Però, més enllà de les paraules, hi ha els fets. I només aquests poden tornar a adquirir la condició de brúixola.

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Els del PSC sí que saben que volen
Anònim, 18/05/2017 a les 18:16
+1
-0
Jo crec, modestament, que la gent del PSc sí que saben el que volen i és una sola cosa: aferrar-se a les parceles de poder que ténen. No hi veig cap mes idea o projecte. I per això es dediquen a cultivar el que creuen que són els seus votants més fidels: nostàlgics del felipisme, sentimentalment espanyols i generalment gent d'edat avançada, conservadora i poruga. Per això Iceta no es pronuncia entre la Susana i el Pedro, per no quedar malament amb ningú.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Llicenciat en Filologia Catalana, director de la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d'Espanya. Autor d'una quinzena de llibres, els darrers títols són: La passió italiana, 2014, Les religions a Catalunya i Història del protestantisme als Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l'Agència Catalana de l'Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, l'allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de dos nét i una néta.
Josep Fèlix Ballesteros i Àngel Ros, alcaldes socialistes de Tarragona i Lleida, en una imatge d'arxiu | Adrià Costa
Jordi de Planell | 2 comentaris
01/01/1970
Els alcaldes socialistes de Terrassa, l'Escala o Blanes no impediran que obrin els col·legis, però d'altres el rebutgen de manera contundent, com el paer Àngel Ros
01/01/1970
Hi haurà serveis mínims del 40% entre les 7 i les 9 hores i des de les 16 fins a les 18 hores
Enric Juliana | Adrià Costa
Pep Martí | 27 comentaris
01/01/1970
El periodista creu que en els propers mesos es plantejarà una reedició de Junts pel Sí i no descarta que Puigdemont torni a ser candidat i que Rajoy negociarà quan li convingui: «La política és molt freda» | El director adjunt de "La Vanguardia" sosté que Madrid, construïda per l'Estat, és ciutat de motins mentre que Barcelona ho és de revoltes i ha viscut totes les utopies d'Occident
Els joves es concentren a la plaça del Sol de nit i beuen alcohol | Veïns de la plaça del Sol i entorns
Jordi Bes | 12 comentaris
01/01/1970
L'atracció que exerceix aquest indret per seure amb una cervesa no l'han revertida Hereu, Trias ni Colau, i els veïns denuncien la impunitat: "Fins aquí hem arribat, prou" | Un projecte europeu ha instal·lat sonòmetres en 12 habitatges que revelen que de nit hi ha més soroll en aquest indret que en un carrer transitat com la Ronda Mitre
Recull de premsa internacional
Albert Prieto | 11 comentaris
01/01/1970
Les principals capçaleres d'arreu del món segueixen amb interès l'actualitat política de Catalunya i la seva aspiració sobiranista | La recent editorial de suport al referèndum de "The New York Times" inquieta l'unionisme
La ministra María Dolores de Cospedal, amb els set membres del Consell Superior de l'Exèrcit, aquesta setmana, a Barcelona. | ACN
Roger Tugas | 19 comentaris
01/01/1970
Les queixes a RTVE per qüestions sobre igualtat de gènere i el nombre de directives a la corporació, els pisos públics buits a Barcelona, o el cost dels allotjaments turístics per a militars, dels urinaris de les festes de Gràcia o de dur Bustamante a Salou... entre altres dades ocultes de la setmana
Exhumació de la fossa comuna de Figuerola d'Orcau | Jordi Ubach
01/01/1970
La setmana a NacióDigital, resumida en deu imatges
Puigdemont i Junqueras amb Domènech i Alamany | ACN
Roger Pi de Cabanyes | 36 comentaris
01/01/1970
Rajoy creu que la situació política a Catalunya derivarà cap a unes eleccions que forçarà els republicans a pactar amb el partit que lidera Domènech | Dona per fet que el sobiranisme no tindrà prou capacitat de mobilització per fer possible el referèndum