tribuna oberta

Catalunya ha ribotat el PSOE

«No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya»

| 10/10/2016 a les 11:06h
Aquesta notícia es va publicar originalment el 10/10/2016 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Després de les enormes victòries del 9-N i del 27-S, després d'haver-nos carregat un Borbó, un secretari general del PSOE, un primer secretari del PSC, ara ho hem tornat a fer, i amb triple salt mortal: no només hem eliminat un altre secretari general del PSOE, cosa que ja comença a ser repetitiva, i per tant, un xic avorrida, sinó que hem portat a aquest nefast partit al seu col·lapse total, a la seva mort clínica. Probablement, molts independentistes no sou conscients de la nova victòria que hem aconseguit. No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya. Mèdicament, d'espanyolitis aguda.

M'explico. Carregar-se el PSOE, és carregar-se un dels dos pilars sobre els quals es fonamenta el règim postfranquista. De manera que si un dels pilars cedeix, lògicament, l'edifici s'ensorra. L'altre pilar, el del PP, és difícil que els Catalans ens el carreguem, atesa la seva irrellevància, insignificància i freakisme total, com a mínim al Principat. De manera que poc podem fer. Però si uns estirem per aquí, i d'altres estiren per allà, segur que tomba.

Ara, del que es tracta és, com en tota estratègia militar, quan s'ha trencat la línia enemiga, entrar a sac i penetrar el més profundament possible per destrossar tot el seu sistema defensiu, de proveïments i de reserva. El PSC és a dead party walking. Segons sembla l'espanyolada ja està muntant de nou la sucursal del PSOE, cosa que de retruc farà un mal enorme al partit crossa de l'espanyolisme, que encara no s'ha recuperat de les pallisses rebudes a Euskadi i a Galícia, on els seus compatriotes els han deixat més tirats que una burilla. Veure l'esclat del PSC serà com un piromusical megasupergran. L'odi que li tenen els seus compañeros és immensament més gran que el que li podem tenir la gent que l'ha patit els darrers quaranta anys.

El búnquer, a Catalunya, està a les acaballes. Els tres partits s'estan barallant per les engrunes. Fa goig i joia veure com se les tenen. Quan acabin tots engolits per les flames, no dispararem, perquè així gaudirem de l'espectacle de veure com es consumeixen a foc lent, com es rosteixen.

Però aquest espectacle quasi medieval, no ens ha de distreure del que és realment important. La mort de l'espanyolisme, és una gran notícia. Allò prioritari és, deia abans, com gestionar la victòria. Com explotar-la. Sembla que, finalment, s'ha arribat a una entesa parlamentària. Me'n felicito. Ha trigat molt, massa.

Ara cal prémer el gas a fons i que a ningú se li passi pel cap sembrar cap dubte ni incertesa respecte el nostre objectiu. La marxa enrere queda prohibida, fins i tot al llit. Entre d'altres raons perquè ja s'acosta el moment clau del reconeixement internacional, sobretot arran del tema Brexit i Escòcia, el qual cal seguir de ben a prop. I és que només cal que un estat ens reconegui, qualsevol, per guanyar. Però perquè això passi, les autoritats d'aquest estat (o estats, perquè en poden ser més d'un) han de tenir la garantia que els líders polítics catalans (ja que no dubten del poble, després de cinc anys de mobilització ininterrompuda), no els deixaran amb el cul enlaire, i s'avindran a qualsevol pacte que, com a darrera estratègia (desesperada) de salvació, oferirà Madrid, un cop ells s'hagin pronunciat a favor del reconeixement de la Independència de Catalunya. Confesso, i mira que no sóc creient, que a aquestes alçades de la pel·lícula, no dubto del compromís del meu govern i dels meus diputats amb la Independència. Però qui realment importa que no dubtin són les cancelleries i els caps d'estat i de govern del món mundial.

En aquest sentit, i per acabar, recomanaria al president que insistís més en incloure la llengua anglesa en els seus discursos i intervencions, tal i com feia el president Mas de forma quasi mecànica. I sí, també si s'escau, el francès i l'espanyol. Aquest, òbviament, en clau llatinoamericana, que és el que realment interessa.
 

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Ribotats
sepet, 11/10/2016 a les 01:30
+16
-0
Alfonso, Pepe, Felipe, Pedro ...... Navajas matones de esquinas quien a hierro mata a hierro termina.
D'altra banda s'ha de reconèixer que fer els tripartits i posar al Monti de president varen esser unes jugades (no se si volgudes) impressionants. Dignes d'una mentalitat maquiavèl·lica superba.
Com deia el Pique " contigo empesó todo"
Idiomes
Vadedebo, 12/10/2016 a les 15:59
+19
-0
El consell dels idiomes és molt bo. De mica en mica s'omple la pica, hem d'anar sortint a les notíicies però si surten imatges i el president parlant en el seu idioma l'opinió pública de fora ho anirà assimilant molt millor
PSOE i PSC
Anònim, 14/10/2016 a les 12:00
+1
-0
Resulta xocant vincular la crisi del PSOE amb la de la socialdemocracia europea, especialment si ve de politòlegs o analistes polítics. Els socialistes estan en crisis des que en 1997 va decidir anar-se Felipe González i, al temps, eliminar l'estructura guerrista del partit. Va ser llavors quan va deixar l'organització en mans dels barons territorials, que van recolzar a Almunia i van liquidar després a Josep Borrell. La divisió entre l'adreça i la militància es va fer palesa fins que va aparèixer Zapatero l'any 2000. El gran èxit de ZP va ser conjuminar el radicalisme d'una militància que enfonsava les seves arrels en la demagògia frentista d'Alfonso Guerra, i una nova adreça. No en va, Zapatero va eliminar a la vella guàrdia, com a bon compte d'això va donar Joaquín *Leguina en el seu llibre Historia d'un despropòsit (2014).
A partir de l'elecció de Zapatero al congrés de l'any 2000, per una rocambolesca votació contra José Bono per part, justament, dels hereus del guerrismo, el PSOE va desenvolupar un discurs molt allunyat del que s'entén com socialdemocracia europea. No tenia res a veure amb la qual va sortir de Bad Godesberg en 1959, ni amb la renovació que van dur a terme Tony Blair o Gerard Schröder ja al segle XXI. Zapatero i el seu entorn van modelar el vell guerrismo acollint els lemes de la Nova Esquerra de la dècada de 1960 –l'ecologisme, el feminisme, el pacifisme, el tercermundismo, el antiamericanismo– amb vagues idees de la filosofia política, com el republicanisme cívic, que va traduir per “tarannà” i “buenismo”. Tot això li va servir per articular un relat guerracivilista que reinterpretava la història d'Espanya recuperant la idea de la superioritat moral de l'esquerra i la paternitat de la democràcia, i, per tant, el seu dret a governar "ad eternum". Això criminalitzava a l'oposició del centre-dreta, als populars, la qual cosa suposava un greu risc per a l'estabilitat social i institucional. A això, i cal dir-ho, van contribuir els mitjans de comunicació que sempre han estat referent de el “progressisme”.
El zapaterismo no es va limitar al discurs, sinó també es va reflectir en el seu comportament polític. Van agitar els carrers per mobilitzar a l'esquerra, reforçar el costat emocional dels seus votants i obrir telenotícies. Perquè era molt important recrear la imatge que el PSOE de la crisi havia ressuscitat i s'havia convertit en el portaveu de la protesta social. Per a això va utilitzar tot tipus d'esdeveniments, des de l'enfonsament d'un petrolier fins a la guerra de l'Iraq. Ni aquell discurs ni aquesta agitació de carrer, pròpia de l'esquerra sesentayochista, tenien res a veure amb la socialdemocracia europea.
És més; mentre el SPD entrava en una gran coalició a Alemanya al costat de la dreta, la CDU-CSU, aquí Zapatero signava el Pacte del Tinell per deixar fora de les institucions al PP. A això va unir allò que la nació espanyola era un “concepte discutit i discutible”. Aquesta actitud “semileal” del socialisme espanyol enfront del sistema, perquè és evident que el partit d'Aznar i Rajoy és l'altre pilar partitocrático, inicia la crisi del règim del 78. Gens d'això té a veure amb altres partits de la Internacional Socialista, com la socialdemocracia sueca, el socialisme francès o l'italià.
I la gran prova és que mentre en la resta de països europeus el populisme és nacionalista, a Espanya és socialista. Zapatero va posar les bases mentals, culturals i socials per al sorgiment de Podem. De fet, Pablo Iglesias va declarar a l'inici de la seva marxa polític-televisiva que el seu referent era ZP. Fins i tot José Bono i Zapatero es van reunir en semisecreto amb Pablo Iglesias i Iñigo Errejón en 2014 per dir-los que de joves eren com ells. El populisme socialista dels podemitas és l'evolució lògica del zapaterismo: el guerracivilismo, l'anticlericalisme, l'odi al capitalisme, a EUA i a Israel, el tercermundismo –com s'ha vist en la fugida de Carmena a Bogotà per no assistir al Dia de la Hispanitat, i la posada de la bandera “indigenista” en la balconada municipal–, el apartamiento del PP, l'exaltació de la segona República revanchista i “vermella”, el antimilitarismo, el feminisme radical i l'ecologisme. Tot embolicat en un evident infantilisme emotiu, sentimental, que des de les entranyes pretén mobilitzar, tenir raó i arribar en poder para no deixar-ho anar mai. No conceben l'alternança, ni l'existència de l'adversari, com va començar a assenyalar el PSOE zapaterista amb el seu Pacte del Tinell.
Què té a veure això amb la socialdemocracia europea? Gens. La pretensió d'unir la crisi del PSOE amb la dels seus presumptes homòlegs és una vana il·lusió, un miratge, o un intent de blanquejar el seu discurs i comportament. Cal recordar que Pedro Sánchez, que va donar ajuntaments i comunitats a Podem per tenir un “mapa vermell” d'Espanya i havia pactat un “govern del canvi” amb podemitas i independentistes, era el moderat de les primàries de 2014 enfront de Madina i Pérez Tàpies. El que està passant en el socialisme és que fa temps que va deixar de ser europeu, i fins i tot espanyol, transformat en un puzle de barons territorials i egoistes, amb una militància radicalitzada, que ha estat devorat pel seu propi discurs populista i relativista.

Font:Jorge Vilches-Vozpopuli
bunker
Xerric, 14/10/2016 a les 12:01
+5
-0
M'agrada la recuperació del mot "bunker" . Va tenir molt d'us a la transició, i definia molt bé el que representava l'immobilisme del règim. Ara que tots ens hem adonat que el PSOE formaba i forma part d'aquest búnker, penso que donaria molt de joc tornar a utilitzar el mot, més que res per deixar clar que aquest cop anem de caps a la ruptura, atés que s'ha demostrat que la "ruptura pactada" d'aquells anys no va ser una ruptura autèntica.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Josep Sort
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
La casa d'Alcanar on hi havia les bombones de butà amb les quals els presumptes autors de l'atemptat preparaven els explosius | Sofia Cabanes
01/01/1970
Tot i que els autors de l'atac van acabar utilitzant una furgoneta per acabar matant, com en altres atemptats recents, el pla inicial era provocar una gran explosió al centre de Barcelona
Tensió entre membres ultres i antifeixistes | Jordi Bes
Jordi Bes
01/01/1970
Dues manifestacions han coincidit a la mateixa hora a la part alta de la Rambla per l'atemptat
Míriam Hatibi, portaveu de la Fundació Ibn Battuta | Míriam Hatibi
Esteve Plantada
01/01/1970
La portaveu de la Fundació Ibn Battuta i analista de dades assegura en aquesta entrevista a NacióDigital que els terroristes busquen "estigmatitzar tota una comunitat, la dels musulmans"
Mapa dels fets de l'atemptat terrorista a Barcelona | Guillem Bellafont
01/01/1970
L'atac a la Rambla reivindicat per Estat Islàmic commociona la capital catalana | En total, hi ha 14 morts i centenars de ferits | Els Mossos abaten cinc terroristes en un intent d'atemptat a Cambrils durant la matinada
Marina Garcés, una de les veus més respectades del pensament actual | Jordi Jon Pardo
Esteve Plantada | 3 comentaris
01/01/1970
L'aclamada filòsofa forma part de "La gran regressió", un llibre que planteja un debat a través de pensadors com Zygmunt Bauman, Donatella della Porta, Nancy Fraser o Ivan Krastev, entre d'altres
Corals cantant a la plaça de la Vila | Fundació Festa Major de Gràcia
Bernat Surroca
01/01/1970
Entre els actes de commemoració s'ha volgut reivindicar elements del patrimoni arquitectònic i de la cultura popular| Davant d'una celebració cada cop més concorreguda, el repte dels graciencs és seguir-ne sent els protagonistes
Un jove beu aigua de la font de Canaletes sense baixar d'una plataforma elèctrica | Adrià Costa
Jordi Bes | 18 comentaris
01/01/1970
El govern d'Ada Colau prohibeix els patinets elèctrics, "segways" i "trixies" de lloguer a Ciutat Vella, excepte en alguns carrers amples, perquè està "molt saturat" | Entre les empreses hi ha qui veu una resposta de l'Ajuntament als atacs a interessos turístics: "Ha de donar algun tipus de raó per parar-ho"