tribuna oberta

Catalunya ha ribotat el PSOE

«No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya»

| 10/10/2016 a les 11:06h
Després de les enormes victòries del 9-N i del 27-S, després d'haver-nos carregat un Borbó, un secretari general del PSOE, un primer secretari del PSC, ara ho hem tornat a fer, i amb triple salt mortal: no només hem eliminat un altre secretari general del PSOE, cosa que ja comença a ser repetitiva, i per tant, un xic avorrida, sinó que hem portat a aquest nefast partit al seu col·lapse total, a la seva mort clínica. Probablement, molts independentistes no sou conscients de la nova victòria que hem aconseguit. No és la primera, ni la segona vegada que molts no comprenen que han guanyat, i continuen amb l'ofuscament de la desobediència, cosa que demostra el seu estat greu de dependència mental d'Espanya. Mèdicament, d'espanyolitis aguda.

M'explico. Carregar-se el PSOE, és carregar-se un dels dos pilars sobre els quals es fonamenta el règim postfranquista. De manera que si un dels pilars cedeix, lògicament, l'edifici s'ensorra. L'altre pilar, el del PP, és difícil que els Catalans ens el carreguem, atesa la seva irrellevància, insignificància i freakisme total, com a mínim al Principat. De manera que poc podem fer. Però si uns estirem per aquí, i d'altres estiren per allà, segur que tomba.

Ara, del que es tracta és, com en tota estratègia militar, quan s'ha trencat la línia enemiga, entrar a sac i penetrar el més profundament possible per destrossar tot el seu sistema defensiu, de proveïments i de reserva. El PSC és a dead party walking. Segons sembla l'espanyolada ja està muntant de nou la sucursal del PSOE, cosa que de retruc farà un mal enorme al partit crossa de l'espanyolisme, que encara no s'ha recuperat de les pallisses rebudes a Euskadi i a Galícia, on els seus compatriotes els han deixat més tirats que una burilla. Veure l'esclat del PSC serà com un piromusical megasupergran. L'odi que li tenen els seus compañeros és immensament més gran que el que li podem tenir la gent que l'ha patit els darrers quaranta anys.

El búnquer, a Catalunya, està a les acaballes. Els tres partits s'estan barallant per les engrunes. Fa goig i joia veure com se les tenen. Quan acabin tots engolits per les flames, no dispararem, perquè així gaudirem de l'espectacle de veure com es consumeixen a foc lent, com es rosteixen.

Però aquest espectacle quasi medieval, no ens ha de distreure del que és realment important. La mort de l'espanyolisme, és una gran notícia. Allò prioritari és, deia abans, com gestionar la victòria. Com explotar-la. Sembla que, finalment, s'ha arribat a una entesa parlamentària. Me'n felicito. Ha trigat molt, massa.

Ara cal prémer el gas a fons i que a ningú se li passi pel cap sembrar cap dubte ni incertesa respecte el nostre objectiu. La marxa enrere queda prohibida, fins i tot al llit. Entre d'altres raons perquè ja s'acosta el moment clau del reconeixement internacional, sobretot arran del tema Brexit i Escòcia, el qual cal seguir de ben a prop. I és que només cal que un estat ens reconegui, qualsevol, per guanyar. Però perquè això passi, les autoritats d'aquest estat (o estats, perquè en poden ser més d'un) han de tenir la garantia que els líders polítics catalans (ja que no dubten del poble, després de cinc anys de mobilització ininterrompuda), no els deixaran amb el cul enlaire, i s'avindran a qualsevol pacte que, com a darrera estratègia (desesperada) de salvació, oferirà Madrid, un cop ells s'hagin pronunciat a favor del reconeixement de la Independència de Catalunya. Confesso, i mira que no sóc creient, que a aquestes alçades de la pel·lícula, no dubto del compromís del meu govern i dels meus diputats amb la Independència. Però qui realment importa que no dubtin són les cancelleries i els caps d'estat i de govern del món mundial.

En aquest sentit, i per acabar, recomanaria al president que insistís més en incloure la llengua anglesa en els seus discursos i intervencions, tal i com feia el president Mas de forma quasi mecànica. I sí, també si s'escau, el francès i l'espanyol. Aquest, òbviament, en clau llatinoamericana, que és el que realment interessa.
 

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Ribotats
sepet, 11/10/2016 a les 01:30
+16
-0
Alfonso, Pepe, Felipe, Pedro ...... Navajas matones de esquinas quien a hierro mata a hierro termina.
D'altra banda s'ha de reconèixer que fer els tripartits i posar al Monti de president varen esser unes jugades (no se si volgudes) impressionants. Dignes d'una mentalitat maquiavèl·lica superba.
Com deia el Pique " contigo empesó todo"
Idiomes
Vadedebo, 12/10/2016 a les 15:59
+19
-0
El consell dels idiomes és molt bo. De mica en mica s'omple la pica, hem d'anar sortint a les notíicies però si surten imatges i el president parlant en el seu idioma l'opinió pública de fora ho anirà assimilant molt millor
PSOE i PSC
Anònim, 14/10/2016 a les 12:00
+1
-0
Resulta xocant vincular la crisi del PSOE amb la de la socialdemocracia europea, especialment si ve de politòlegs o analistes polítics. Els socialistes estan en crisis des que en 1997 va decidir anar-se Felipe González i, al temps, eliminar l'estructura guerrista del partit. Va ser llavors quan va deixar l'organització en mans dels barons territorials, que van recolzar a Almunia i van liquidar després a Josep Borrell. La divisió entre l'adreça i la militància es va fer palesa fins que va aparèixer Zapatero l'any 2000. El gran èxit de ZP va ser conjuminar el radicalisme d'una militància que enfonsava les seves arrels en la demagògia frentista d'Alfonso Guerra, i una nova adreça. No en va, Zapatero va eliminar a la vella guàrdia, com a bon compte d'això va donar Joaquín *Leguina en el seu llibre Historia d'un despropòsit (2014).
A partir de l'elecció de Zapatero al congrés de l'any 2000, per una rocambolesca votació contra José Bono per part, justament, dels hereus del guerrismo, el PSOE va desenvolupar un discurs molt allunyat del que s'entén com socialdemocracia europea. No tenia res a veure amb la qual va sortir de Bad Godesberg en 1959, ni amb la renovació que van dur a terme Tony Blair o Gerard Schröder ja al segle XXI. Zapatero i el seu entorn van modelar el vell guerrismo acollint els lemes de la Nova Esquerra de la dècada de 1960 –l'ecologisme, el feminisme, el pacifisme, el tercermundismo, el antiamericanismo– amb vagues idees de la filosofia política, com el republicanisme cívic, que va traduir per “tarannà” i “buenismo”. Tot això li va servir per articular un relat guerracivilista que reinterpretava la història d'Espanya recuperant la idea de la superioritat moral de l'esquerra i la paternitat de la democràcia, i, per tant, el seu dret a governar "ad eternum". Això criminalitzava a l'oposició del centre-dreta, als populars, la qual cosa suposava un greu risc per a l'estabilitat social i institucional. A això, i cal dir-ho, van contribuir els mitjans de comunicació que sempre han estat referent de el “progressisme”.
El zapaterismo no es va limitar al discurs, sinó també es va reflectir en el seu comportament polític. Van agitar els carrers per mobilitzar a l'esquerra, reforçar el costat emocional dels seus votants i obrir telenotícies. Perquè era molt important recrear la imatge que el PSOE de la crisi havia ressuscitat i s'havia convertit en el portaveu de la protesta social. Per a això va utilitzar tot tipus d'esdeveniments, des de l'enfonsament d'un petrolier fins a la guerra de l'Iraq. Ni aquell discurs ni aquesta agitació de carrer, pròpia de l'esquerra sesentayochista, tenien res a veure amb la socialdemocracia europea.
És més; mentre el SPD entrava en una gran coalició a Alemanya al costat de la dreta, la CDU-CSU, aquí Zapatero signava el Pacte del Tinell per deixar fora de les institucions al PP. A això va unir allò que la nació espanyola era un “concepte discutit i discutible”. Aquesta actitud “semileal” del socialisme espanyol enfront del sistema, perquè és evident que el partit d'Aznar i Rajoy és l'altre pilar partitocrático, inicia la crisi del règim del 78. Gens d'això té a veure amb altres partits de la Internacional Socialista, com la socialdemocracia sueca, el socialisme francès o l'italià.
I la gran prova és que mentre en la resta de països europeus el populisme és nacionalista, a Espanya és socialista. Zapatero va posar les bases mentals, culturals i socials per al sorgiment de Podem. De fet, Pablo Iglesias va declarar a l'inici de la seva marxa polític-televisiva que el seu referent era ZP. Fins i tot José Bono i Zapatero es van reunir en semisecreto amb Pablo Iglesias i Iñigo Errejón en 2014 per dir-los que de joves eren com ells. El populisme socialista dels podemitas és l'evolució lògica del zapaterismo: el guerracivilismo, l'anticlericalisme, l'odi al capitalisme, a EUA i a Israel, el tercermundismo –com s'ha vist en la fugida de Carmena a Bogotà per no assistir al Dia de la Hispanitat, i la posada de la bandera “indigenista” en la balconada municipal–, el apartamiento del PP, l'exaltació de la segona República revanchista i “vermella”, el antimilitarismo, el feminisme radical i l'ecologisme. Tot embolicat en un evident infantilisme emotiu, sentimental, que des de les entranyes pretén mobilitzar, tenir raó i arribar en poder para no deixar-ho anar mai. No conceben l'alternança, ni l'existència de l'adversari, com va començar a assenyalar el PSOE zapaterista amb el seu Pacte del Tinell.
Què té a veure això amb la socialdemocracia europea? Gens. La pretensió d'unir la crisi del PSOE amb la dels seus presumptes homòlegs és una vana il·lusió, un miratge, o un intent de blanquejar el seu discurs i comportament. Cal recordar que Pedro Sánchez, que va donar ajuntaments i comunitats a Podem per tenir un “mapa vermell” d'Espanya i havia pactat un “govern del canvi” amb podemitas i independentistes, era el moderat de les primàries de 2014 enfront de Madina i Pérez Tàpies. El que està passant en el socialisme és que fa temps que va deixar de ser europeu, i fins i tot espanyol, transformat en un puzle de barons territorials i egoistes, amb una militància radicalitzada, que ha estat devorat pel seu propi discurs populista i relativista.

Font:Jorge Vilches-Vozpopuli
bunker
Xerric, 14/10/2016 a les 12:01
+5
-0
M'agrada la recuperació del mot "bunker" . Va tenir molt d'us a la transició, i definia molt bé el que representava l'immobilisme del règim. Ara que tots ens hem adonat que el PSOE formaba i forma part d'aquest búnker, penso que donaria molt de joc tornar a utilitzar el mot, més que res per deixar clar que aquest cop anem de caps a la ruptura, atés que s'ha demostrat que la "ruptura pactada" d'aquells anys no va ser una ruptura autèntica.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Josep Sort
Barcelona (1964). Doctor en Ciència Política i de l'Administració i llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia i en Història Contemporània. Professor de la Universitat Ramon Llull, a la Facultat de Comunicació. Autor de diversos llibres i articles sobre el nacionalisme espanyol i canadenc i els independentismes català i quebequès. També estudio l'impacte dels New Media en l'activisme polític i la globalització. Vaig ser director del Catalunya Campus i he col·laborat en diversos mitjans de comunicació. He participat en programes europeus de recerca, i investigat a Londres, Montreal i Toronto. No concebo la teoria sense la pràctica.
Un dels ferits de l'atac de Londres a l'entorn del Parlament britànic | Europa Press
01/01/1970
El presumpte agressor ha estat abatut després d'atropellar diverses persones i apunyalar un agent policial, que ha mort al lloc dels fets | Les altres dues víctimes mortals són vianants que eren al pont de Westminster | Es continua desconeixent l'autoria de l'atac
En primer pla, exemplars de la Col·lecció Bernat Metge | ACN
01/01/1970
El grup SOM vol rellançar la col·lecció de clàssics amb la propera celebració del centenari | En aquests propers 5 anys està prevista la publicació de 20 nous volums
Membres dels Mossos d'Esquadra, en un escorcoll a Roda de Ter | Adrià Costa
Carles Fiter
01/01/1970
Els sospitosos haurien aconseguit adoctrinar dues dones de Manlleu i de Roda de Ter | Els Mossos han fet escorcolls a tres domicilis del municipi
Andorra és un gran aparador del comerç a Europa | Visit Andorra
01/01/1970
Andorra és un gran aparador del comerç a Europa
Albano Dante Fachin, al Parlament de Catalunya | Adrià Costa
Sara González | 14 comentaris
01/01/1970
Amb una participació del 7,5% a la consulta interna i Ada Colau tancant la porta a la coalició, Podem Catalunya ha renunciat a quedar-se fora del nou partit | Les bases triaran entre tres noms per a la nova formació i Fachin no serà a la llista de "consens" de Xavier Domènech | El procés de confluència acabarà totalment l'any 2019, després de les municipals
Un dels darrers gags del «Polònia» | TV3
Toni Vall | 5 comentaris
01/01/1970
«Després hi ha el Crackòvia i el Polònia, dos miracles que continuen vius i enèrgics. Poden cometre errors, han travessat etapes francament fluixes, la inspiració no sempre els acompanya, però no es resignen a agenollar-se davant el poder»
Existeix un antivirus que pugui protegir dels espies? | Arxiu
Mercè Molist | 2 comentaris
01/01/1970
La filtració de documents secrets de la CIA mostra comentaris dels espies respecte quins antivirus els fan la guitza a l'hora d'infectar les seves víctimes | Comodo, AVG, Kaspersky, BitDefender, Avira, F-Secure: qui ens defensa millor?
Un fotograma de «Niña sombra», de la directora xilena María Teresa Larraín
Berta Diumaró
01/01/1970
El Documental del Mes projecta al llarg del març la pel·lícula on la directora xilena María Teresa Larraín explica el procés de la seva ceguesa progressiva
Martin McGuinness encaixant la mà amb Isabel II | Europa Press
Pep Martí | 4 comentaris
01/01/1970
Dirigent de l'IRA en la seva joventut, va esdevenir un dels principals arquitectes dels Acords de Divendres Sant que van posar fi a la guerra a Irlanda del Nord
Oriol Junqueras, entre Carme Forcadell i Carles Puigdemont. | Adrià Costa
Roger Tugas | 2 comentaris
01/01/1970
El vicepresident ha pogut incorporar nou crèdit als comptes i transferir despesa d'un departament a un altre durant el 2016 | El Govern va incrementar la despesa meritada durant l'any en 449 milions respecte l'exercici anterior | El líder d'ERC ha reservat 8,14 milions extres per gastar aquest 2017 en l'Agència Tributària i Interior va augmentar en 9 milions la despesa per lluitar contra l'alarma terrorista