08
de desembre
del
2015
Actualitzat
el
10
de desembre
a les
10:24h
L'ull del fotoperiodista té, molt sovint, una oportunitat fugaç de capturar una imatge realment transcendent. Per això va la pena fer una visita a l'exposició del World Press Photo que és al CCCB fins el 13 de desembre, i per això aquest premi de ressò internacional és tan necessari, perquè en cada imatge hi ha un moment únic que ha tingut lloc durant uns breus mil·lisegons. Imatges que tenen molta història al darrere, que provoquen tremolors, emocions, decepcions i que aconsegueixen foradar una part de la nostra ànima, anant molt més enllà de la simple bellesa, expressant tota allò que contenen les pitjors misèries humanes.
La mostra, fidel a la seva cita anual amb Barcelona, és organitzada per la Fundació Photographic Social Vision sota el lema "veure i entendre" i és a la sala més ensorrada del centre expositiu. Un recorregut pels passadissos ens permet veure unes obres que fan honor a tot un esclat de mots i sensacions. Una rere l'altra, les imatges més impactants de l'any, i un resum que no sortirà als telenotícies d'allò que ha passat a llocs llunyans de la nostra comoditat occidental, però també a prop. El retrat global que es forma és impactant, dolorosament fidel a la realitat de l'ara mateix. Imatges que increpen l'espectador a través de la realitat.
La intimitat de l'amor, contra la censura i l'homofòbia
La primera imatge que podem veure és la cèlebre fotografia de Mads Nissen, Jon & Alex, que mostra el moment d'intimitat d'una parella d'homes al seu dormitori, justament per aquest fet censurada a diversos llocs. La plasticitat de l'instant és la millor benvinguda possible, amb el seu retrat també exposat, just a davant, en braille. Una obra feta a partir d'un joc d'ombres i d'una lluminositat tènue, que parla d'un moralisme retrògrad que no és gaire lluny d'una societat que es creu tan moderna i actualitzada com la nostra.
De la censura moral, al drama dels refugiats. El segon premi de 2015 és la impactant fotografia de Massimo Sestini que mostra una embarcació plena d'immigrants, de rostres que miren enlaire i que vesteixen samarretes amb el "9" o el "7" de David Villa de les seleccions argentina o espanyola, amb mocadors al cap i pells de tots els tons possibles. Un impressionant horror vacui a només vint-i-cinc quilòmetres de la costa de Líbia. Gairebé la costat, el foc és l'amo de les vides que es van destruint a Kobane, en una explosió retratada per Bulent Kilic. La destrucció irracional del conflicte kurd a Turquia.
L'impacte del fotoperiodisme
Encara no refet dels cops, l'impacte va en augment. És impossible no quedar knock-out la fotografia que Tyler Hicks va fer a la platja de Gaza, instants després que l'exèrcit d'Israel matés sis nens innocents. L'horror en primer pla, mentre al costat reposa una mesquita totalment destruïda per un atac aeri, a la mateixa població. Res és tan lluny com per fer-se el sord. En aquest sentit, Melilla és la protagonista d'una vívida foto de Gianfranco Tripodo en blanc i negre que mostra un immigrant amagat sota un cotxe de la Guardia Civil.
Drames humans que, més o menys tràgics, són part del nostre dia a dia, com la sèrie de fotografies amb els efectes de l'ebola; l'alliçonadora imatge de "la bufetada del perdó", feta a Iran per Arash Khamooshi just abans d'una execució; el terrible terror dels franctiradors a Ucraïna capturat per Jérôme Sessini; els cadàvers de l'avió Malaysia Airlines MH17 caiguts del cel als llocs més insospitats, retratats pel mateix Sessini; les imatges de la vida ordinària d'un mercat de bous a Sichuan, obra de Cai Sheng Xiang; o la pobresa dels indígenes australians, que també són pobres, obra de Raphaela Rosella.
A la fi, entre tant de patiment tràgic, una de les darreres imatges de l'exposició és el rostre de Messi, totalment abatut, per no haver guanyat la darrera edició de la Copa del Món. Un món fet de terribles contrastos, convertits en una captura eterna gràcies a la tasca de milers de fotoperiodistes que es juguen la vida i que batallen per explicar allò que passa i nosaltres no podem veure. Unes lliçons que passen d'allò més extraordinari al més ordinari, a velocitat supersònica. Heus aquí unes quantes raons per aturar-se i reflexionar a partir de totes aquestes imatges.
La mostra, fidel a la seva cita anual amb Barcelona, és organitzada per la Fundació Photographic Social Vision sota el lema "veure i entendre" i és a la sala més ensorrada del centre expositiu. Un recorregut pels passadissos ens permet veure unes obres que fan honor a tot un esclat de mots i sensacions. Una rere l'altra, les imatges més impactants de l'any, i un resum que no sortirà als telenotícies d'allò que ha passat a llocs llunyans de la nostra comoditat occidental, però també a prop. El retrat global que es forma és impactant, dolorosament fidel a la realitat de l'ara mateix. Imatges que increpen l'espectador a través de la realitat.
La intimitat de l'amor, contra la censura i l'homofòbia
La primera imatge que podem veure és la cèlebre fotografia de Mads Nissen, Jon & Alex, que mostra el moment d'intimitat d'una parella d'homes al seu dormitori, justament per aquest fet censurada a diversos llocs. La plasticitat de l'instant és la millor benvinguda possible, amb el seu retrat també exposat, just a davant, en braille. Una obra feta a partir d'un joc d'ombres i d'una lluminositat tènue, que parla d'un moralisme retrògrad que no és gaire lluny d'una societat que es creu tan moderna i actualitzada com la nostra.
La polèmica fotografia guanyadora del World Press Photo d'aquest any. Foto: Mads Niessen
De la censura moral, al drama dels refugiats. El segon premi de 2015 és la impactant fotografia de Massimo Sestini que mostra una embarcació plena d'immigrants, de rostres que miren enlaire i que vesteixen samarretes amb el "9" o el "7" de David Villa de les seleccions argentina o espanyola, amb mocadors al cap i pells de tots els tons possibles. Un impressionant horror vacui a només vint-i-cinc quilòmetres de la costa de Líbia. Gairebé la costat, el foc és l'amo de les vides que es van destruint a Kobane, en una explosió retratada per Bulent Kilic. La destrucció irracional del conflicte kurd a Turquia.
L'impacte del fotoperiodisme
Encara no refet dels cops, l'impacte va en augment. És impossible no quedar knock-out la fotografia que Tyler Hicks va fer a la platja de Gaza, instants després que l'exèrcit d'Israel matés sis nens innocents. L'horror en primer pla, mentre al costat reposa una mesquita totalment destruïda per un atac aeri, a la mateixa població. Res és tan lluny com per fer-se el sord. En aquest sentit, Melilla és la protagonista d'una vívida foto de Gianfranco Tripodo en blanc i negre que mostra un immigrant amagat sota un cotxe de la Guardia Civil.
Drames humans que, més o menys tràgics, són part del nostre dia a dia, com la sèrie de fotografies amb els efectes de l'ebola; l'alliçonadora imatge de "la bufetada del perdó", feta a Iran per Arash Khamooshi just abans d'una execució; el terrible terror dels franctiradors a Ucraïna capturat per Jérôme Sessini; els cadàvers de l'avió Malaysia Airlines MH17 caiguts del cel als llocs més insospitats, retratats pel mateix Sessini; les imatges de la vida ordinària d'un mercat de bous a Sichuan, obra de Cai Sheng Xiang; o la pobresa dels indígenes australians, que també són pobres, obra de Raphaela Rosella.
A la fi, entre tant de patiment tràgic, una de les darreres imatges de l'exposició és el rostre de Messi, totalment abatut, per no haver guanyat la darrera edició de la Copa del Món. Un món fet de terribles contrastos, convertits en una captura eterna gràcies a la tasca de milers de fotoperiodistes que es juguen la vida i que batallen per explicar allò que passa i nosaltres no podem veure. Unes lliçons que passen d'allò més extraordinari al més ordinari, a velocitat supersònica. Heus aquí unes quantes raons per aturar-se i reflexionar a partir de totes aquestes imatges.